Lieder per a qualsevol veu i piano
D 514 Op. 7 Nº 1
Die abgeblühte Linde/El til·ler esvaït
Any 1817
Primera publicació 1821
En clau de la menor
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretista.- Ludwig von Széchényi (1781-1855)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Die abgeblühte Linde (El til·ler esvaït, D. 514) de 1817 és un recitatiu i una ària operística en tot menys en el nom. De fet, Schubert va escriure un recitatiu sobre la línia vocal de l’inici de la partitura, indicant clarament la manera com volia que es cantés. I la melodia vocal que segueix és tan dramàtica com qualsevol de les àries que Schubert va escriure per a les seves òperes poc conegudes. L’acompanyament al piano pren la qualitat d’una transcripció per a piano d’una partitura orquestral amb les seves evocacions de cordes, vents i fins i tot un violoncel solista obligat tocant sota l’inici de l’ària. Però malgrat totes les qualitats operístiques de les melodies i l’estructura formal, Die abgeblühte Linde és harmònicament una cançó d’art. L’ús subtil i sensible de les modulacions de Schubert per subratllar i il·luminar el significat del text és completament a la manera dels seus millors lieder, i potser aquesta cançó, a la seva petita manera, suggereix per què Schubert , orientat vocalment, mai va tenir èxit com a compositor d’òpera.
James Leonard
Die abgeblühte Linde
Wirst du halten, was du schwurst,
Wenn mir die Zeit die Locken bleicht?
Wie du über Berge fuhrst,
Eilt das Wiedersehn nicht leicht.
Änd’rung ist das Kind der Zeit,
Womit Trennung uns bedroht,
Und was die Zukunft beut,
Ist ein blässer’s Lebensroth.
Sieh, die Linde blühet noch,
Als du heute von ihr gehst;
Wirst sie wieder finden, doch
Ihre Blüthen stiehlt der West.
Einsam steht sie dann, vorbei
Geht man kalt, bemerkt sie kaum.
Nur der Gärtner bleibt ihr treu,
Denn er liebt in ihr den Baum.
El til·ler esvaït
Acompliràs el que has jurat
quan el temps m’hagi canusit els rínxols?
Com tu marxes enllà de les muntanyes,
tenir pressa per reveure’ns no és pas fàcil.
El canvi és el fill del temps,
amb què la separació ens amenaça,
i allò que el futur ofereix
és tan sols una pàl·lida rojor de vida.
Guaita, el til·ler encara floreix,
quan tu avui el deixis;
el tornaràs a veure, però llavors
el vent de ponent haurà robat les seves flors.
Aleshores romandrà solitari, la gent
passarà pel davant indiferent, a penes parant-hi esment.
Tan sols el jardiner li restarà fidel
car ell estima l’arbre tal com és.