FRANZ PETER SCHUBERT D 50

Per a qualsevol veu i piano

D 50

Die Schatten/Les ombres


Any 1813
En clau de la major
Indicació de temps.- Andantino con moto
Llibretista.- Friedrich von Matthisson (1761-1831)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

Aquesta cançó té la distinció de ser la primera configuració completa de Matthisson. Després dels fracàs dels dos intents de Der Geistertanz, Schubert, evidentment, va decidir evitar la manera de Zumsteeg i inventar alguna cosa nova per als poemes de Matthisson. A Die Schatten intenta construir un pont entre el que ha après en els seus exercicis de composició en italià per a Salieri i el món de la poesia alemanya contemporània. La perfecció de Gretchen am Spinnrade no es va aconseguir sense pràctica; Die Schatten és un dels primers passos cap al cultiu de l’híbrid que hem arribat a acceptar com a típicament schubertià: la vella declamació alemanya del rígid Nord està impregnada de la sang càlida del Sud. Aquí hi ha una melodia amb corbes i formes i floritures; una línia vocal flexible està recolzada per baixos forts i un flux sensual. Igual que Der Vatermörder, la línia vocal es troba perillosament alta: el compositor encara no tenia prou experiència amb veus per escriure-hi amb consideració. (No és d’estranyar que hi hagi una altra còpia de la cançó a la col·lecció Witticzek-Spaun en la tonalitat de fa major més accessible; aquí la interpretem, tal com la va imaginar Schubert per primera vegada, en la major.) El jove de quinze anys. el compositor també es fa difícil la vida escollint com a text un poema ocasional per la mort de l’amic del poeta Charles Bonnet (1720-1793); va ser un botànic distingit i un bon amic de Matthisson, però un cognom francès musicat sembla una sorpresa equivocada en el context d’un Lied. Més tard, Schubert va descobrir Goethe i escollir poemes que tinguessin un significat humà universal, encara que fossin ocasionals el seu origen. El vocabulari inusual (Jeroglífics! —presumiblement d’actualitat perquè la Pedra Rosetta havia estat descoberta per les tropes de Napoleó tan recentment com l’any 1799) i el metre sàfic, difícil de convertir en frases musicals d’igual longitud, van donar al compositor més problemes. En definitiva, Die Schatten és una cançó estranya que, tanmateix, té quelcom de líric i eteri per la tessitura sobrenatural, unes belles modulacions que comencen a ser la marca de Schubert i la forma de les frases que es desenvolupen de manera asimètrica. Aquesta darrera característica, fruit de convertir la poesia en prosa, fa que la cançó soni improvisada i inventada al moment. Els tremolls fluents de l’acompanyament de la mà dreta, ja que donen suport i propulsen la línia vocal, estan a punt de sonar genuïnament schubertians. Hi ha una secció mitjana més ràpida i forta per al vers 3, i un final melancòlic en què les paraules “Himmlische Sehnsucht” tenen una passió i moribunda cauen digna del bel canto italià.

Die Schatten

Freunde, deren Grüfte sich schon bemoosten!
Wenn der Vollmond über dem Walde dämmert,
Schweben eure Schatten empor
vom stillen Ufer der Lethe.

Seid mir, Unvergeßliche, froh gesegnet!
Du vor Allen, welcher im Buch der Menschheit
Mir der Hieroglyphen so viel gedeutet,
Redlicher Bonnet!

Längst verschlürft im Strudel der Brandung wäre
Wol mein Fahrzug, oder am Riff zerschmettert,
Hättet ihr nicht, Genien gleich, im Sturme
Schirmend gewaltet.

Wiedersehn, wiedersehen der Liebenden!
Wo der Heimath Goldne Sterne leuchten,
o du der armen Psyche, die gebunden
im Grabthal schmachtet, himmlische Sehnsucht!

Les ombres

Amics, dels qui llurs sepulcres són ja recoberts de molsa!
Quan la lluna plena llustreja damunt el bosc,
les vostres ombres suren cap amunt
des de les ribes silents del Leteu.

Amb joia us beneeixo, éssers inoblidables!
Sobretot tu, que en llibre de la humanitat
em desxifrares tants jeroglífics,
honrat Bonnet!

Faria temps que, en el remolí del rompent,
el meu vaixell hauria estat xuclat
o estavellat contra un escull, si tu, igualant els genis,
no m’haguessis donat aixopluc en la tempesta.

Reveure, reveure els que estimem!
On llueixen les estrelles daurades de la terra nadiua,
oh tu, l’anhel celestial de la pobra ànima
que llangueix capturada al sotal dels sepulcres!

En els dos últims anys de la seva existència Schubert va ser un autèntic volcà creatiu i va compondre desenes d’obres de tots els gèneres.