Lieder per a qualsevol veu i piano
D 492
Zum Punsche/Al ponx
Any 1816 octubre-novembre
Primera publicació 1849
En clau de re menor
Indicació de temps.- Feurig (Ardent)
Llibretista.- Johann Baptist Mayrhofer (1787–1836)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta cançó és una de les menys complicades musicalment de totes les composicions de Mayrhofer. El mateix poeta no va pensar prou en aquest text per incloure’l al petit volum dels seus poemes imprès privadament el 1824; però, sí que apareix al volum pòstum editat per Feuchtersleben el 1843.
A finals de 1816, les grans cançons de Mayrhofer encara estaven per arribar pel que fa a Schubert. Ja havia musicat nou dels poemes, però encara no havia iniciat la seqüència de poemes inspirats en els clàssics grecs que es troben al centre de la col·laboració Schubert/Mayrhofer. És allà on trobem les grans cançons de Mayrhofer, i tot i que el compositor coneixia el poeta des de 1814, Schubert (deu anys més jove) va trigar un temps a entendre què hi havia de nou i extraordinari en l’obra del seu amic. Aquesta cançó implica un costat social del poeta que, pel que fa al seu comportament quotidià, es va tornar cada cop menys habitual a mesura que passaven els anys. No es podria imaginar algú menys propens a unir-se a una cantada alegre i, si ho fes, hi hauria quelcom de lúgubre en la seva contribució vocal. Quan examinem més a fons el text, aquest estat d’ànim és exactament el que trobem: en lloc de veritables alegries, trobem aquest tipus de filosofia escapista que és el resultat de massa introspecció quan el cantant està begut.
Zum Punsche
Woget brausend, Harmonien,
Kehre wieder, alte Zeit;
Punschgefüllte Becher, wandert
In des Kreises Heiterkeit!
Mich ergreifen schon die Wellen,
Bin der Erde weit entrückt;
Sterne winken, Lüfte säuseln,
Und die Seele ist beglückt!
Was das Leben aufgebürdet,
Liegt am Ufer nebelschwer;
Steure fort, ein rascher Schwimmer,
In das hohe Friedensmeer.
Was des Schwimmers Lust vermehret,
Ist das Plätschern hinterdrein;
Denn es folgen die Genossen,
Keiner will der Letzte sein.
Al ponx
Onegeu brunzint, harmonies,
que tornin els vells temps;
que les copes plenes de ponx circulin
en l’alegria d’aquesta colla!
Les onades ja m’enxampen,
soc ja lluny de la costa;
les estrelles llampurnegen, l’oreig xiuxiueja,
i l’ànima és plena de goig!
Tot el que la vida carrega a l’espatlla,
resta feixuc a la riba com la boira;
avança lluny, veloç nedador,
vers l’alta mar de la pau.
El que fa créixer el goig del nedador,
és el xipolleig al seu darrere;
car el segueixen els seus companys,
cap d’ells vol quedar l’últim.