Lieder per a qualsevol veu i piano
D 483
Lied/Cançó
Any 1816 setembre
Primera publicació 1895
En clau de mi major
Indicació de temps.- Una cançó
Llibretista.- Karoline Pichler (1769-1843)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
En certa manera, aquesta és una cançó per cantar abans de Rückweg (Volum 3), en què el poeta torna a Viena amb passos arrossegats. És una contribució alegre al debat etern entre els mèrits relatius del camp i la ciutat. La poetessa (prou apropiadament per a una pastoral fantàstica amb un toc de Maria Antonieta jugant a ser una bergère) dóna el títol d’Idylle al poema més llarg (Der Sommerabend o La tarda d’estiu) del qual s’ha extret aquesta cançó. Hi ha vuit versos dels quals aquí interpretem els tres primers. Tanmateix, és un dels versos posteriors el que pot donar la pista de per què hi ha una cita òbvia de l’himne imperial de Haydn Gott erhalte Franz der Kaiser al postludi del piano. A la seva cinquena estrofa, Pichler compara el seu domini rural amb el seu apiari amb una República de les Abelles. Potser Schubert parodia aquestes pretensions de ser un governant d’un paradís arcadi amb un toc de pompa imperial? Una explicació més senzilla pot ser que fos apropiat citar un himne patriòtic per a Àustria en un poema ple de descripcions de les belleses del país. Karoline Pichler no era res més que una tímida reclusa rural; el seu saló literari va ser en un moment el més important de Viena. Pot ser que, com molts poetes, idealitzés i sentimentalitzés la vida al camp com només pot fer un habitant empedreït de la ciutat.
Lied
Ferne von der großen Stadt,
Nimm mich auf in deine Stille,
Thal, das mit der Frühlings Fülle
Die Natur geschmücket hat!
Wo kein Lärmen, kein Getümmel
Meinen Schlummer kürzer macht,
Und ein ewig heitrer Himmel
Über sel’gen Fluren lacht!
Freuden, die die Ruhe beut,
Will ich ungestört hier schmecken,
Hier, wo Bäume mich bedecken,
Und die Linde Duft verstreut.
Diese Quelle sey mein Spiegel,
Mein Parkett der junge Klee,
Und der frisch beras’te Hügel
Sey mein grünes Kanapeh.
Hebt der milde Herbst sein Haupt,
Mit dem Früchtenkranz geschmücket,
Aus den Fluren, und erblicket
Rings die Gärten halb entlaubt:
O wie laben dann den Gaumen
Trauben, die mein Weinstock trägt,
Oder blau bereifte Pflaumen
Von dem Baum, den ich gepflegt.
Endlich, wenn der Nordwind stürmt
Durch die blätterlosen Wälder,
Und auf die erstarrten Felder
Ganze Schneegebirge thürmt;
Dann verkürzet am Kamine
Freundschaft mir die Winternacht,
Bis geschmückt mit frischem Grüne
Neu der junge Lenz erwacht.
Cançó
Lluny de la gran ciutat
acull-me en la teva tranquil·litat
oh vall, que amb la plenitud de la primavera,
la natura t’ha ornamentat!
On cap soroll, cap aldarull,
poden escurçar el meu son
i un cel sempre serè
somriu damunt els camps benaurats!
Els plaers que ofereix el repòs
els vull assaborir aquí sense destorbs,
aquí, on m’emparen els arbres,
i la flaire del til·ler s’escampa.
Aquesta font serà el meu mirall,
el meu parquet, el trèvol tendre,
i el tossal, recobert d’herba,
serà el meu canapè.
Quan suau la tardor aixequi el cap,
ornada amb una garlanda de fruits,
damunt els camps i vegi, tot a l’entorn,
els jardins mig desfullats,
oh, aleshores, com es delectarà el meu paladar
amb els raïms que porten les meves vinyes,
o les blaves prunes madures
de l’arbre que he conreat.
Finalment, quan es desfermi el vent del nord
a través dels boscos sense fullatge,
i damunt dels camps glaçats
formi munts de neu;
llavors, prop de la llar de foc, l’amistat
farà escurçar les nits d’hivern,
fins que, ornada amb un verd novell,
la jove primavera es torni a despertar.