Lieder per a qualsevol veu i piano
D 477
Alte Liebe rostet nie/El vell amor mai s’oblida
Any 1816
Primera publicació 1895
En clau de si major
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretista.- Johann Baptist Mayrhofer (1787-1836)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Alte Liebe rostet nie (El vell amor mai mor) (D. 477) de 1816 va ser el segon escenari de Schubert d’un poema de Johann Mayrhofer . El primer, Am See, va ser escrit dos anys abans quan Schubert encara intentava compondre llargues balades utilitzant una gran varietat de mitjans musicals per explicar una història. Aquest senzill poema de cinc versos provoca una resposta completament diferent de Schubert : un escenari estròfic el to del qual és d’un encant gairebé del segle XVIII. En efecte, és quasi literalment del segle XVIII; el tema del lema de la cançó que estableix les paraules “Alte Liebe rostet nie” és una cita del tema principal del final de la simfonia final de Mozart . Però darrere d’aquesta cita hi ha una altra: la seqüència harmònica de la cançó anterior de Schubert , Litanei, que subjau a cada vers.
En efecte, és aquesta seqüència harmònica, una seqüència que evita una cadència perfecta sobre la tònica fins al postludi de piano al final de cada vers, la que trasllada la cançó del segle XVIII al XIX. El to de Schubert pot ser molt clàssic, però la seva harmonia és romàntica primerenca.
James Leonard
Alte Liebe rostet nie
Alte Liebe rostet nie,
Hört´ ich oft die Mutter sagen,
Alte Liebe rostet nie,
Muss ich nun erfahrend klagen.
Wie die Luft umgibt sie mich,
Die ich einst die Meine nannte;
Die ich liebte ritterlich,
Die mich in die Ferne sandte.
Seit die Holde ich verlor,
Hab’ ich Meer und Land gesehen.
Vor der schönsten Frauen Flor
Durft´ ich unerschüttert stehen.
Denn aus mir ihr Bildnis trat,
Zörnend wie zum Kampf mit ihnen.
Mit dem Zauber, den sie hat,
Musste sie das Spiel gewinnen.
Da der Garten, dort das Haus,
Wo wir oft so traulich kosten;
Seh ich recht? sie schwebt heraus:
Wird die alte Liebe rosten?
El vell amor mai s’oblida
El vell amor mai s’oblida
sentia dir sovint a la meva mare;
el vell amor mai s’oblida,
ara amb dolor ho he arribat a saber.
Ella m’envoltava com l’aire,
la que jo anomenava meva,
la que jo cortès estimava,
la que em féu fora lluny.
Des que he perdut la meva aimia,
he vist moltes terres i mars,
de l’estol de les dones més boniques,
he restat però indiferent:
car davant meu apareixia la seva imatge,
furiosa, com volent barallar-se amb elles
i, amb l’encís que li és propi,
devia guanyar la partida.
Allà hi ha el jardí, allà hi ha la casa
on sovint assaboríem la nostra intimitat!
Ho veig bé? Ella emergeix de nou –
morirà el vell amor?