Lieder per a qualsevol veu i piano
D 448
Gott im Frühlinge/Déu a la primavera
Any 1816
Primera publicació 1887
En clau de mi major
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretista.- Johann Peter Uz (1720-1796)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Primera i segona versió
Gott im Frühlinge (Déu a la primavera, (D. 448), del juny de 1816, va ser una de les cinc composicions de poemes de Johann Peter Uz (1720-1796) que Schubert va fer aquell mes. Pel que sembla, Schubert estava fascinat per la poesia alemanya arcaica de l’època: va composar no només cinc poemes d’Uz aquell mes, sinó també quatre de Klopstock (1724-1803). La poesia d’ Uz era arcaica no només en el sentit que va ser escrita diverses generacions abans de Schubert , sinó també en el sentit que va ser escrita deliberadament a l’estil del poeta grec del segle VI aC, Anacreont.
Aquest arcaisme deliberat va afectar l’arranjament de Schubert . Impulsada en un tempo moderat per un patró repetit de quatre notes a la mà dreta del piano, Gott im Frühlinge té una melodia vocal que, en els seus embelliments i suspensions, sembla provenir més del Rococó que del primer Romanticisme. En forma ternària directa i en mi major radiant, Gott im Frühlinge és una cançó senzilla sense cap altra ambició que encantar l’oient.
James Leonard
Gott im Frühlinge
In seinem schimmernden Gewand
Hast du den Frühling uns gesandt,
Und Rosen um sein Haupt gewunden.
Holdlächelnd kömmt er schon!
Es führen ihn die Stunden,
O Gott, auf seinem Bluhmenthron.
Er geht in Büschen und sie blühn;
Den Fluren kömmt ihr frisches Grün,
Und Wäldern wächst ihr Schatten wieder,
Der West, liebkosend, schwingt
Sein thauendes Gefieder,
Und jeder frohe Vogel singt.
Mit eurer Lieder süssem Klang,
Ihr Vögel, soll auch mein Gesang
Zum Vater der Natur sich schwingen,
Entzückung reißt mich hin!
Ich will dem Herrn lobsingen,
Durch den ich wurde, was ich bin!
Déu a la primavera
En la seva vestimenta resplendent
ens has enviat la primavera
i has entrellaçat roses a l’entorn del seu cap.
Somrient, amb encís, ella ja arriba!
La condueixen les hores,
oh Déu, damunt el seu tron florit.
Ella s’atansa als matossars i els fa florir;
fa retornar als camps la frescor del verd,
i als boscos creixen de nou les ombres,
el vent de ponent, acaronador, obre
les seves ales molles de rosada,
i tots els ocells canten alegres.
Amb el dolç ressò dels vostres cants,
oh ocells, el meu cant també
s’enlairarà vers el Pare de la natura,
se m’enduu l’encisament!
Vull cantar lloances al Senyor,
gràcies a qui vaig esdevenir el que soc!