FRANZ PETER SCHUBERT D 433

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 433

Seligkeit/Benaurança


Any 1816
Primera publicació 1895
En clau de mi major
Indicació de temps.- Lustig (Divertit)
Llibretista.- Ludwig Christoph Heinrich Hölty (1748-1776)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

Naturalment, la versió que Schubert va fer de Seligkeit (Benedicció) (D. 433) de Ludwig Hölty el maig de 1816 és un vals. Com podria un vienès representar el cel si no és com un vals? Però, fins a quin punt es pren Schubert el seu vals de manera seriosa? Els tres versos de Hölty estan preparats estròficament amb una música que és gairebé massa encantadora, tan encantadora que hom pensa que potser Schubert es burla molt suaument de la visió dels seus sentimentals veïns vienesos del cel com un lloc on tothom balla i canta. De fet, quan a la tercera estrofa el poeta declara que si una dolça jove anomenada Laura li somriu, preferiria quedar-se a la terra, hom té la sensació que, si pogués triar, també ho faria Schubert, de 19 anys .

James Leonard

Seligkeit

Freuden sonder Zahl
Blühn im Himmelssaal
Engeln und Verklärten,
Wie die Väter lehrten.
O da möcht ich sein,
Und mich freun, mich freun!

Jedem lächelt traut
Eine Himmelsbraut;
Harf und Psalter klinget,
Und man tanzt und singet.
O da möcht’ ich sein,
Und mich ewig freun!

Lieber bleib’ ich hier,
Lächelt Laura mir
Einen Blick, der saget,
Daß ich angeklaget.
Selig dann mit ihr,
Bleib’ ich ewig hier!

Benaurança

Alegrances incomptables
floreixen en les sales celestials
per als àngels i éssers transfigurats,
com els sants Pares ens ensenyaren.
Oh, jo voldria ser allà
i gaudir per sempre!

Una núvia celestial, amb estimació,
somriu a tothom;
l’arpa i el saltiri ressonen
i hom canta i balla.
Oh, jo voldria ser allà
i gaudir eternament!

Però si Laura em somrigués,
millor em quedaria aquí,
només un esguard que afirmés
que el meu plany s’ha acabat.
Llavors, feliç amb ella,
restaria aquí eternament!

“Qualsevol persona que va conèixer a Schubert sap com estava format per dues natures, estranyes l’una a l’altra, i amb quina força l’anhel de plaer el va arrossegar fins a la fosa de llima”.