Lieder per a qualsevol veu i piano
D 430
Die frühe Liebe/L’amor primerenc
Any 1816
Primera publicació 1895
En clau de mi major
Indicació de temps.- Una cançó
Llibretista.- Ludwig Christoph Heinrich Hölty (1748-1776)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Hi ha alguna cosa fragantment deliciosa en les composicions de Hölty de 1816, de les quals aquest n’és un bon exemple. Potser Schubert va tornar a aquest poeta el 1816 (com suggereix John Reed) a causa del pla de Spaun de publicar cançons agrupades pels seus autors, però no hi ha res forçat ni obedient en aquestes composicions. L’afirmació de Reed que els falta la frescor i l’espontaneïtat de les de 1815 sembla injusta. Certament, les cançons de 1816 són menys conegudes i entre elles no hi ha res com el famós An den Mond. Tampoc hi ha cançons experimentals com An die Apfelbäume o la francament exagerada Die Nonne. El 1816, Schubert sembla haver decidit què li agradava d’aquest poeta. Hi ha algunes composicions malenconioses (gens inferiors a res del 1815, per exemple, Klage an den Mond i An den Mond II), però, en general, Schubert es va sentir atret per les imatges de Hölty sobre la joventut i la vida domèstica, la felicitat i el treball dur que idealitzen la forma de vida alemanya. Frescor i espontaneïtat és exactament el que tenen aquestes cançons en quantitat abundant.
Die frühe Liebe
[Schon im bunten Knabenkleide]1,
Pflegten hübsche Mägdelein
Meine liebste Augenweide,
Mehr als Pupp’ und Ball, zu sein.
Ich vergaß der Vogelnester,
Warf mein Steckenpferd ins Gras,
Wenn am Baum bei meiner Schwester
Eine schöne Dirne saß;
Freute mich der muntern Dirne,
Ihres rothen Wangenpaars,
Ihres Mundes, ihrer Stirne,
Ihres blonden Lockenhaars;
[Blickt’ auf Busentuch und Mieder,
Hinterwärts gelehnt am Baum;
Streckte dann ins Gras mich nieder,
Dicht an ihres Kleides Saum.]2
Was ich weiland that als Knabe,
Werd’ ich wahrlich immer thun,
Bis ich werd’ im kühlen Grabe
Neben meinen Vätern ruhn.
L’amor primerenc
Ja, en llampants vestits de minyó,
les noies boniques eren
el delit dels meus ulls,
més que ninots i pilotes.
No feia cas dels nius d’ocells
i llençava el meu cavallet de fusta a la gespa
quan, a sota d’un arbre, al costat de ma germana,
seia una bonica xicota;
de la jovial xicota em delectaven
les seves galtes vermelles,
la seva boca, el seu front,
els seus rínxols rossos;
jo mirava la seva brusa i el seu cosset
quan ella es repenjava a l’arbre
i llavors m’estirava a l’herba
a tocar del ribet del seu vestit.
El que en altre temps vaig fer de minyó,
de veritat ho seguiré fent sempre,
fins que estigui en una freda tomba,
reposant amb els meus avantpassats.