Lieder per a qualsevol veu i piano
D 419
Julius an Theone/Juli a Theone
Any 1816
Primera publicació 1895
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Geschwind (Rapidament)
Llibretista.- Friedrich von Matthisson (1761-1831)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
De vegades, a les seves cançons, Schubert traeix les seves ambicions com a compositor operístic i escriu una cançó que és més ària que lied. Una prova infal·lible per saber si aquest és el cas és com se sent l’acompanyant: “Estic marcant la diferència; realment formo part dels actes; o simplement estic donant suport a una línia vocal?” En una cançó real, la part del piano comença a cobrar vida pròpia des de la primera nota; s’entrellaça amb la veu en igualtat de condicions. En una ària hi ha una sensació clara que el pianista està representant alguna cosa més grandiosa però menys personal: una orquestra. La relació entre la veu i l’acompanyant té lloc per sobre de l’abisme del fossat orquestral.
Julius an Theone
Nimmer, nimmer darf ich dir gestehen,
Was beim ersten Drucke deiner Hand,
Süße Zauberin, mein Herz empfand!
Meiner Einsamkeit verborgnes Flehen,
Meine Seufzer wird der Sturm verwehen,
Meine Thränen werden ungesehen
Deinem Bilde rinnen, bis die Gruft
Mich in ihr verschwiegnes Dunkel ruft.
Ach! du schautest mir so unbefangen,
So voll Engelunschuld ins Gesicht,
Wähntest den Triumph der Schönheit nicht!
O Theone! Sahst du nicht den bangen
Blick der Lieb’ an deinen Blicken hangen?
Schimmerte die Röthe meiner Wangen
Dir nicht Ahnung der verlornen Ruh
Meines hoffnungslosen Herzens zu?
Daß uns Meere doch geschieden hätten
Nach dem ersten leisen Druck der Hand!
Schaudernd wank’ ich nun am jähen Rand
Eines Abgrunds, wo auf Dornenbetten,
Thränenlos, mit diamantnen Ketten,
Die Verzweiflung lauscht! Ha! mich zu retten,
Holde Feindin meines Friedens, beut
Mir die Schale der Vergessenheit!
Juli a Theone
Mai, mai et podria confessar
el que, a la primera estreta de la teva mà,
dolça encantadora, el meu cor sentí!
Les ocultes súpliques de la meva solitud,
els meus sospirs, se’ls emportarà la tempesta,
sense ser vistes, les meves llàgrimes
regalimaran per la teva imatge, fins que el sepulcre
em cridi a la seva silent foscúria.
Ai! Em miraves a la cara, tan ingènua,
tan plena d’innocència angèlica,
no et podies imaginar el triomf de la teva beutat!
Oh Theone! No veies el neguitós
esguard de l’amor suspès als teus ulls?
La vermellor de les meves galtes, no et donava
un besllum de sospita de la pau
que el meu cor sense esperança havia perdut?
És com si un oceà ens hagués separat després
d’aquesta primera, subtil estreta de mà!
Esborronat, vacil·lo ara al marge abrupte
d’un abisme, on damunt llits d’espines,
sense llàgrimes, amb cadenes de diamants,
la desesperança està a l’escolta! Ah! Per salvar-me,
encisadora enemiga de la meva pau,
ofereix-me el calze de l’oblit!