Lieder per a qualsevol veu i piano
D 402
Der Flüchtling/El fugitiu
Any 1816 març
Primera publicació 1872
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Ziemlich langsam, feierlich (Molt lentament, solemne)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759–1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
La composició de Schubert de “Der Flüctling” (El fugitiu) de Schiller del març de 1816 ha estat descrita pels crítics com una cançó en quatre parts o quatre cançons successives penjades d’un costat a l’altre, depenent de com li agradava al crític Der Flüctling. Schubert pren els sis versos de Schiller del poema Sturm und Drang i els divideix en quatre seccions. Estableix la salutació inicial a l’alba com un gran apòstrof, estableix el segon i tercer versos com un himne extàtic a la Llum, estableix el quart i el cinquè versos com un scherzo lúdic que es mou amb gràcia de menor a major, i estableix el vers final com un nocturn ratllat per la llum esvaïda de la posta de sol. Per a alguns crítics, el tot és menys que la suma de les seves parts, quatre cançons precioses que no formen una cançó completa. Per a altres crítics, el tot és més que la suma de les seves parts, quatre seccions precioses que, juntes, formen una de les cançons llargues més reeixides de Schubert .
James Leonard
Der Flüchtling
Frisch atmet des Morgens lebendiger Hauch;
Purpurisch zuckt durch düst’re Tannenritzen
Das junge Licht, und äugelt aus dem Strauch
In gold’nen Flammen blitzen
Der Berge Wolkenspitzen.
Mit freudig melodisch gewirbeltem Lied
Begrüßen erwachende Lerchen die Sonne,
Die schon in lachender Wonne
Jugendlich schön in Auroras Umarmungen glüht.
Sei Licht mir gesegnet!
Dein Strahlengruß regnet
Erwärmend hernieder auf Anger und Au.
Wie silberfarb flittern
Die Wiesen, wie zittern
Tausend Sonnen in perlendem Tau!
In säuselnder Kühle
Beginnen die Spiele
Der jungen Natur,
Die Zephyre kosen
Und schmeicheln um Rosen,
Und Düfte beströmen die lachende Flur.
Wie hoch aus den Städten die Rauchwolken dampfen!
Laut wiehern und schnauben und knirschen und stampfen
Die Rosse, die Farren;
Die Wagen erknarren
Ins ächzende Tal.
Die Waldungen leben,
Und Adler und Falken und Habichte schweben
Und wiegen die Flügel im blendenden Strahl.
Den Frieden zu finden,
Wohin soll ich wenden
Am elenden Stab?
Die lachende Erde
Mit Jünglingsgebärde,
Ist für mich nur ein Grab!
Steig empor, o Morgenrot, und röte
Mit purpurnem Kusse Hain und Feld!
Säusle nieder, Abendrot, und flöte
Sanft in Schlummer die tote Welt!
Morgen, ach, du rötest
Eine Totenflur;
Ach! und du, o Abendrot! umflötest
Meinen langen Schlummer nur.
El fugitiu
Fresc, alena el vivaç hàlit del matí;
purpúria tremola, a través de les fosques escletxes dels avets,
la llum novella, i des dels matolls s’albira
la flamant, daurada resplendor
dels cims ennuvolats de les muntanyes.
Amb alegres, melòdiques, torniolades cançons,
les aloses despertant-se, saluden el sol
que ja en rialler delit
brilla formós i jovenívol en els braços de l’aurora.
Que la llum sigui beneïda!
La teva radiant salutació plou,
donant escalfor, per damunt prades i conreus.
Com llueixen les prades
amb un color argentat,
com tremolegen milers de sols en les perles de rosada!
En la frescor xiuxiuejant
comencen els jocs
de la jove natura,
els ventijols acaronen
i amoregen les roses,
i fragàncies adollen els camps riallers.
Alts núvols de fum suren des de les ciutats!
Sorollosos, renillen, esbufeguen, escarritxen i piafen
els cavalls, els bous;
els carruatges grinyolen
a la vall gemegant.
Els boscos són vius,
i àguiles, falcons i esparvers planen
i balancegen les ales en els raigs enlluernadors.
Per trobar la pau,
cap on haig d’anar
amb el meu miserable bastó?
La terra riallera
amb posat jovenívol,
només és per a mi una tomba!
Aixeca’t, oh aurora, i enrogeix,
amb besades purpúries, boscatges i camps!
Davalla xiuxiuejant, crepuscle, i cantussola
adormint dolçament el món que mor!
Matí, ai, tu enrogeixes
un camp de morts;
ai! i tu, oh crepuscle! cantussoles només
per al meu llarg dormisquejar.