Lieder per a qualsevol veu i piano
D 400
Die Knabenzeit/El temps de la minyonesa
Any 1816
Primera publicació 1895
En clau de la major
Indicació de temps.- Una cançó
Llibretista.- Ludwig Christoph Heinrich Hölty (1748–1776)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquí teniu un altre moment deliciós, encara que lleuger, de nostàlgia per la infància. Si bé aquesta composició no té l’encant melòdic de Die rühe Liebe, no obstant això, té una frescor similar realçada per la seva tonalitat lleugera en La major i la complexa tessitura aguda. És com si el compositor tingués una veu ininterrompuda al cap quan va escriure la música. No hi ha ningú més nostàlgic de la seva joventut que un jove de dinou anys que, tot i que tot just la deixa, es considera vell i experimentat més enllà de tota mesura. L’advertència per a la generació més jove és totalment apropiada venint d’un compositor tan recentment alliberat de “l’aula atapeïda” i “d’un tom gros de Ciceró”. Les quatre estrofes donen una àmplia oportunitat als intèrprets per variar l’estat d’ànim, des de jocs de soldats, perseguint papallones i suant sobre el llatí. L’acompanyament és en semicorxeres corrents que onegen darrere del noi que corre, igual que el seu abric, a “um die Schultern fliegt”. El postludi que balla amunt i avall del pentagrama de la mà dreta es pot formular de manera lúdica i desenfadada, però la seva estructura quadrada també es pot adaptar a la pedanteria que implica l’últim vers. Malgrat aquest toc de dur patiment escolar, quin contrast és aquest jove erudit amb l’estudiant arquetípic representat al famós discurs de Shakespeare “Les set edats de l’home” de Com us agradi:
I després l’escolar que plora, amb la seva cartera,
I la cara brillant del matí, arrossegant-se com un cargol
Sense voler cap a l’escola’.
Schubert sembla incapaç de plorar (viure era una altra cosa), i aquesta és una de les seves glòries.
Die Knabenzeit
Wie glücklich, wem das Knabenkleid
Noch um die Schultern fliegt!
Nie lästert er die böse Zeit,
Stets munter und vergnügt.
Das hölzerne Husarenschwert
Belustiget ihn itzt,
Der Kreisel, und das Steckenpferd,
Auf dem er herrisch sitzt.
Und schwinget er durch blaue Luft
Den buntgestreiften Ball;
So achtet er nicht Blüthenduft,
Nicht Lerch’ und Nachtigall.
Nichts trübt ihm, nichts in weiter Welt,
Sein heitres Angesicht,
Als wenn sein Ball ins Wasser fällt,
Als wenn sein Schwert zerbricht.
O Knabe, spiel’ und laufe nur,
Den lieben langen Tag,
Durch Garten und durch grüne Flur
Den Schmetterlingen nach.
Bald schwitzest du, nicht immer froh,
Im engen Kämmerlein,
Und lernst vom dicken Cicero
Verschimmeltes Latein!
El temps de la minyonesa
Que feliç és, a qui el vestit de minyó
li penja encara de les espatlles!
Mai parla malament dels temps dolents,
i sempre està alegre i content.
L’espasa de fusta dels hússars
el diverteix encara, i també
la baldufa i el cavallet de joguina
en el que hi munta amb aire autoritari.
I ell llança en l’aire blau
la pilota amb estries de colors;
sense adornar-se del perfum de les flors
ni de l’alosa o el rossinyol.
Res neguiteja, res en el món sencer,
el seu rostre rialler,
encara que la pilota caigui a l’aigua
o se li trenqui l’espasa.
Oh minyó, juga i corre tant com vulguis
tot el llarg i sant dia,
pel jardí i pels camps verds
empaitant les papallones.
Aviat suaràs, no sempre pas content,
en una estreta i petita cambra,
i del gruixut volum de Ciceró aprendràs
el llatí emmusteït!