FRANZ PETER SCHUBERT D 468

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 468

An den Mond


Any 1816
Primera publicaió 1895
En clau de la major
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretista.- Ludwig Christoph Heinrich Hölty (1748-1776)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període  Romàntic

Aquí teniu una joia, però Capell la va considerar molt deficient, ja que preferia la molt més celebrada composició de Hölty del mateix nom que comença amb “Geuss, lieber Mond” (D193). Potser és injust comparar una cançó amb una altra perquè coincideixen amb el mateix títol, però si mirem les dues obres una al costat de l’altra, es nota que són imatges especulars l’una de l’altra. A “Geuss, lieber Mond” comencem en fa menor amb el moviment ondulant de la Sonata Llum de Lluna de Beethoven perquè la llum és suau i velada amb “fantasies i imatges oníriques”. Quan el poeta diu a la lluna “Enthülle dich” (“descobreix-te”), la música passa al relatiu major amb un ritme molt més alegre, com si tot el que hi ha a la imatge nocturna ara es pogués veure amb molta més claredat.

An den Mond

Was schauest du so hell und klar
Durch diese Apfelbäume,
Wo einst dein Freund so selig war,
Und träumte süße Träume?
Verhülle deinen Silberglanz,
Und schimmre, wie du schimmerst,
Wenn du den frühen Todtenkranz
Der jungen Braut beflimmerst!

Du blickst umsonst so hell und klar
In diese Laube nieder;
Nie findest du das frohe Paar
In ihrem Schatten wieder!
Ein schwarzes, feindliches Geschick
Entriß mir meine Schöne!
Kein Seufzer zaubert sie zurück,
Und keine Sehnsuchsthräne!

O wandelt sie hinfort einmal
An meine Ruhestelle,
Dann mache flugs mit trübem Stral
Des Grabes Blumen helle!
Sie setze weinend sich aufs Grab,
Wo Rosen niederhangen,
Und pflücke sich ein Blümchen ab,
Und drück’ es an die Wangen.

A la lluna

Per què esguardes tan lluminosa i clara
a traves d’aquest pomerar,
el lloc on un dia el teu amic fou tan feliç
i va tenir dolços somnis?
Vela el teu esclat d’argent
i llostreja com ho solies fer
damunt la prematura corona de morts
de la jove esposa!

Endebades esguardes, tan lluminosa i clara,
en aquesta fronda;
mai retrobaràs la joiosa parella
sota la seva ombra!
Un negre i hostil destí
m’arrabassà la meva estimada!
Cap sospir pot fer un encanteri per tornar-me–la
ni tampoc cap llàgrima de nostàlgia!

Oh, si un dia ella pogués tornar
al lloc on he trobat el repòs,
aleshores, prest, amb els teus raigs somorts
il·lumina les flors de la tomba!
Ella seuria plorant damunt el sepulcre
i del penjoll de roses
agafaria una petita flor
i la premeria a la seva galta.

En el seu món, les formalitats superficials, per elegants o lúcides que puguin semblar, serveixen com a punt d’entrada per a un acte d’escrutini més profund i privat, on el que un compositor creu que sap que està allà per ser subvertit o expandit cap a una perspectiva lluminosa on els significats mateixos s’elaboren recentment en un context en constant canvi.