Lieder per qualsevol veu y piano
D 397
Ritter Toggenburg/El cavaller Toggenburg
Any 1816 març
Primera publicació 1895 (Primera versió)
1832 (Segona versió)
En clau de fa major-si bemoll menor Primera versió
En clau de mi bemoll major-la bemoll menor Segona versió
Indicació de temps.- Calma – Creixent -Moderada – Lenta – ambdues versions
Llibretista.- Friedrich Schiller (1759–1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta cançó –que no és exactament una balada a la manera habitual dels primers Schubert– il·lustra per què el 1816 va ser un període de transició per a Schubert. Ja havia escrit Gretchen am Spinnrade i Erlkönig, el 1814 i el 1815 respectivament; però malgrat aquestes obres mestres, i algunes altres, encara no estava disposat a abandonar completament els seus mestres. Li faltava la confiança interior d’un jove Mozart o Beethoven i és dubtós que mai es considerés a la seva lliga. Salieri havia estat el seu mestre fins fa poc, i la música de celebració que el jove compositor va escriure per al cinquantè aniversari de l’arribada de l’italià a Viena sembla més que un o dos passos per sota del nivell exaltat de creació del qual ja havia demostrat ser capaç. Amb un esperit de deferència, afecte i respecte, Schubert va adaptar el seu estil musical a l’ocasió, tallant la seva música d’homenatge d’una tela menys rica, fins i tot si avui podem trobar el resultat escàs segons els estàndards schubertians. Zumsteeg va ser un altre dels seus mestres –ni oficialment, ni en persona, és clar– i el 1816 Schubert, de dinou anys, encara no estava preparat per alliberar-se de la influència del compositor suau. Ritter Toggenburg és una prova d’un interès continu per la tradició de la balada tal com la va iniciar Zumsteeg, i d’una certa modèstia judiciosa per part de Schubert que l’oient casual pot trobar poc inspiradora. D’altra banda, el schubertià reconeix això com el producte d’un costat important de la naturalesa creativa del compositor, el costat que escoltava els altres tan atentament com les seves pròpies veus interiors.
Ritter Toggenburg
»Ritter, treue Schwesterliebe
Widmet Euch dies Herz,
Fordert keine andre Liebe,
Denn es macht mir Schmerz.
Ruhig mag ich Euch erscheinen,
Ruhig gehen sehn;
Eurer Augen stilles Weinen
Kann ich nicht verstehn.«
Und er hört’s mit stummem Harme,
Reißt sich blutend los,
Preßt sie heftig in die Arme,
Schwingt sich auf sein Roß,
Schickt zu seinen Mannen allen
In dem Lande Schweiz;
Nach dem heilgen Grab sie wallen,
Auf der Brust das Kreuz.
Große Taten dort geschehen
Durch der Helden Arm,
Ihres Helmes Büsche wehen
In der Feinde Schwarm,
Und des Toggenburgers Name
Schreckt den Muselmann;
Doch das Herz von seinem Grame
Nicht genesen kann.
Und ein Jahr hat er’s getragen,
Trägt’s nicht länger mehr,
Ruhe kann er nicht erjagen
Und verläßt das Heer,
Sieht ein Schiff an Joppe’s Strande,
Das die Segel bläht,
Schiffet heim zum teuren Lande,
Wo ihr Atem weht.
Und an ihres Schlosses Pforte
Klopft der Pilger an,
Ach! und mit dem Donnerworte
Wird sie aufgetan:
»Die Ihr suchet, trägt den Schleier,
Ist des Himmels Braut,
Gestern war des Tages Feier,
Der sie Gott getraut.«
Da verlässet er auf immer
Seiner Väter Schloß,
Seine Waffen sieht er nimmer
Noch sein treues Roß,
Von der Toggenburg hernieder
Steigt er unbekannt,
Denn es deckt die edeln Gliedern
Härenes Gewand.
Und erbaut sich eine Hütte
Jener Gegend nah,
Wo das Kloster aus der Mitte
Düstrer Linden sah;
Harrend von des Morgens Lichte
Bis zu Abendschein,
Stille Hoffnung im Gesichte,
Saß er da allein.
Blickte nach dem Kloster drüben,
Blickte stundenlang
Nach dem Fenster seiner Lieben,
Bis das Fenster klang,
Bis die Liebliche sich zeigte,
Bis das teure Bild
Sich ins Tal hinunterneigte,
Ruhig, engelmild.
Und dann legt er froh sich nieder,
Schlief getröstet ein,
Still sich freuend, wenn es wieder
Morgen würde sein.
Und so saß er viele Tage,
Saß viel Jahre lang,
Harrend ohne Schmerz und Klage,
Bis das Fenster klang.
Bis die Liebliche sich zeigte,
Bis das teure Bild
Sich ins Tal herunter neigte,
Ruhig engelmild.
Und so saß er, eine Leiche,
Eines Morgens da,
Nach dem Fenster noch das bleiche
Stille Antlitz sah.
El cavaller Toggenburg
“Cavaller, un fidel amor fraternal
us ofereix aquest cor,
no me’n demaneu cap altre,
car això em sabria greu.
Tranquil·la us veig aparèixer,
tranquil·la us veig marxar;
el plor silent dels vostres ulls
no el puc entendre.”
I ell sentí això amb muda aflicció,
sagnant, es desfermà,
l’abraçà amb força
i saltà al seu cavall,
convocà tots els seus homes
del país de Suïssa per marxar
de pelegrinatge vers el Sant Sepulcre
portant una creu al pit.
Allà, grans fets d’armes tingueren lloc,
realitzats per els braços de l’heroi,
els plomalls de llurs elms onejaven
enmig de la multitud enemiga,
i el nom de Toggenburg
espantava els musulmans;
però el seu cor, de pena,
no es podia guarir.
I després d’endurar-la tot un any,
ja no la pogué suportar més,
no fou capaç de trobar el repòs
i deixà l’exèrcit,
veié un vaixell a la costa de Jaffa
amb les veles inflades
i s’embarcà vers la pàtria estimada
on d’ella alenava el respir.
I quan arribà al seu castell
el pelegrí picà a la porta,
ai, amb paraules com un tro
li fou oberta:
“Aquella que cerques, ha pres els vots,
ara és la núvia del cel,
ahir fou un dia de festa
en el que ella es consagrà a Déu.”
Aleshores deixà per sempre
el castell dels seus pares,
per no veure mai més les armes
ni tampoc el seu fidel corser,
de la descendència dels Toggenburg
restà com un desconegut
car cobria els seus nobles membres
amb una roba de sac.
I es construí una cabana
a prop d’aquella contrada
on es veia el convent enmig
de llòbrecs til·lers;
expectant, des de la claror del matí
fins a la darrera llum del capvespre,
amb una silent esperança al rostre
restava allà tot sol.
Aguaitava el convent a l’altre costat,
aguaitava durant hores i hores
la finestra de la seva estimada
fins que la finestra feia soroll,
fins que l’estimada es mostrava,
fins que la preuada imatge
es decantava vers la vall,
serena, dolça com un àngel.
I llavors, content, es ficava al llit
i confortat s’adormia,
tranquil, esperant amb joia
que vingués un altre dia.
I així romangué molts dies,
romangué al llarg de molts anys,
esperant sense aflicció ni plany,
el soroll de la finestra.
Fins que l’estimada es mostrava,
fins que la preuada imatge
es decantava vers la vall,
serena, dolça com un àngel.
I així romangué, cadàver,
allà, un matí,
el seu rostre lívid, tranquil,
mirant vers la finestra.