Lieder per a qualsevol veu i piano
D 394
An die Harmonie/A l’Harmonia
Any 1816 març
Primera publicació 1895
En clau de la major
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretista.- Johann Gaudenz von Salis-Seewis (1762-1834)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
La majoria de les cançons de Schubert amb “An” com a prefix són dedicatòries íntimes com ara “An die Nachtigall”, “An den Mond” (totes cinc), “An die Musik” o “An die Laute”. Una nota més estentòrica intenta establir-se a “An die Leier”, però falla perquè el bard només pot cantar sobre l’amor amb certa eficàcia, l’àrea d’expressió on potser també Schubert se sentia més a gust. Hi ha dues magnífiques cançons “An” a l’estimat distant i al cor del poeta torturat, tots dos diàlegs interns. I després hi ha el tipus de cançó “An”, com “An die Freude” de Schiller, que sembla pensada per a una ocasió més formal, on el Lied sembla indistingible d’una peça per a cor masculí. En resum, aquest és Schubert en estat d’ànim públic, i potser on al veritable schubertià li agrada menys trobar-lo.
An die Harmonie
Schöpferinn beseelter Töne!
Nachklang dem Olymp enthallt!
Holde, körperlose Schöne,
Sanfte geistige Gewalt,
Die das Herz der Erdensöhne
Kühn erhebt, und mild umwallt!
Die in inn’rer Stürme Drange
Labt mit stillender Magie,
Komm mit deinem Sühngesange,
Himmelstochter, Harmonie!
Seufzer, die das Herz erstickte,
Das, mißkannt, sich endlich schloß –
Thränen, die das Aug’ zerdrückte,
Das einst viel’ umsonst vergoß,
Dankt dir wieder der Entzückte,
Den dein Labequell umfloß.
Der Empfindung zarte Blume,
Die manch frost’ger Blick versengt,
Blüht erquickt im Heiligthume
Einer Brust, die du getränkt.
Tön’ in leisen Sterbe-Chören
Durch des Todes Nacht uns vor!
Bey des äußern Sinns Zerstören
Weile in des Geistes Ohr!
Die der Erde nicht gehören,
Heb’ mit Schwanensang empor!
Löse sanft des Lebens Bande,
Mildre Kampf und Agonie,
Und empfang’ im Seelenlande
Uns, o Seraph, Harmonie!
A l’Harmonia
Creadora de sons inspiradors!
Eco que ressona a l’Olimp!
Beutat encisadora, incorpòria,
dolç poder espiritual
que a nosaltres, fills de la terra,
ens eleva i enardeix els cors!
Tu que en l’impuls de les tempestes íntimes,
reconfortes amb una màgia assossegadora,
vine amb els teus cants restauradors,
filla del cel, Harmonia!
Sospirs que ofeguen el cor
i que, ignorats, el fan tancar per sempre –
llàgrimes que oprimeixen els ulls
i que un dia es vessaren debades,
t’agraeixen encara l’encís que brolla
de la teva font de reconfort.
Tendres flors del sentiment,
abrusades per mants esguards glaçats,
floreixen reviscolades al santuari
d’un cor que tu has abeurat.
Ressona amb somorts cants de cors fúnebres
a la nit de la nostra mort!
Quan els sentits externs seran destruïts,
roman a les orelles de l’esperit!
Als que ja no pertanyen a la terra,
enlaira’ls amb el cant del cigne!
Desfés suaument els lligams de la vida,
alleuja la lluita i l’agonia
i acull-nos al país de les ànimes,
oh seràfica Harmonia!