Lieder per a qualsevol veu i piano
D 391 Op. posth. 111 Nº 3
Die vier Weltalter/Les quatre edats del món
Any 1816 març
Primera publicació 1829
En clau de sol major
Indicació de temps.- Behaglich (Comodament)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759–1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
El poema data del 1802 i, en una vena històrica burlona (Schiller era un historiador de gran reputació i podia prendre’s la història molt seriosament si volia), traça quatre edats del món en un poema de dotze estrofes. Una interpretació fantasiosa d’una fase de la història de la humanitat condueix a la següent. En una recitació hàbil, el poema podria convertir-se en una peça escenogràfica interessant i divertida. L’edat primordial dels pastors és seguida per l’edat dels dracs, els herois i el culte a la bellesa. Quan els déus de Grècia van caure dels seus trons (un dels temes preferits de Schiller), el naixement de Crist va marcar el començament d’una era de benediccions diverses: una major civilització però també una guerra religiosa. La cançó proposa una altra nova era que nodriria la cançó a través de la flama sagrada de l’art mantinguda viva per la sensibilitat de la dona. Aquesta és, òbviament, l’edat del Minnelied medieval i la tradició de l’amor cortès. El poema acaba amb aquests versos:
Gesang und Liebe in schönem Verein
Sie halten dem Leben den Jugendschein.
Cançó i amor en una bella unió
Preserveu la resplendor de la joventut per a tota la vida.
I així ho diem tots nosaltres! Pocs cantants i pianistes argumentarien que aquest no era un lema agradable per a una vida dedicada a la música. La gran dificultat d’aquesta cançó, però, és que per cantar aquesta última estrofa d’una manera que tingui sentit hauríem d’interpretar totes les estrofes que hi condueixen. Ni tan sols el compositor va deixar clar al seu manuscrit (una estrofa escrita amb una marca de repetició) que havia pensat en les conseqüències d’escriure una cançó estròfica d’aquest tipus senzill i cordial on una estrofa està inextricablement connectada amb la següent.
Die vier Weltalter
Wohl perlet im Glase der purpurne Wein,
Wohl glänzen die Augen der Gäste,
Es zeigt sich der Sänger, er tritt herein,
Zu dem Guten bringt er das Beste,
Denn ohne die Leier im himmlischen Saal
Ist die Freude gemein auch beim Nektarmahl.
Ihm gaben die Götter das reine Gemüt,
Wo die Welt sich, die ewige, spiegelt,
Er hat alles gesehn, was auf Erden geschieht,
Und was uns die Zukunft versiegelt,
Er saß in der Götter urältestem Rat
Und behorchte der Dinge geheimste Saat.
Er breitet es lustig und glänzend aus,
Das zusammengefaltete Leben,
Zum Tempel schmückt er das irdische Haus,
Ihm hat es die Muse gegeben,
Kein Dach ist so niedrig, keine Hütte so klein,
Er führt einen Himmel voll Götter hinein.
Und wie der erfindende Sohn des Zeus
Auf des Schildes einfachem Runde
Die Erde, das Meer und den Sternenkreis
Gebildet mit göttlicher Kunde,
So drückt er ein Bild des unendlichen All
In des Augenblicks flüchtig verrauschenden Schall.
Er kommt aus dem kindlichen Alter der Welt,
Wo die Völker sich jugendlich freuten,
Er hat sich, ein fröhlicher Wandrer, gesellt
Zu allen Geschlechtern und Zeiten.
Vier Menschenalter hat er gesehn
Und läßt sie am fünften vorübergehn.
Erst regierte Saturnus schlicht und gerecht,
Da war es heute wie morgen,
Da lebten die Hirten, ein harmlos Geschlecht,
Und brauchten für gar nichts zu sorgen,
Sie liebten und taten weiter nichts mehr,
Die Erde gab alles freiwillig her.
Drauf kam die Arbeit, der Kampf begann
Mit Ungeheuern und Drachen,
Und die Helden fingen, die Herrscher an,
Und den Mächtigen suchten die Schwachen,
Und der Streit zog in des Skamanders Feld,
Doch die Schönheit war immer der Gott der Welt.
Aus dem Kampf ging endlich der Sieg hervor,
Und der Kraft entblühte die Milde,
Da sangen die Musen im himmlischen Chor,
Da erhuben sich Göttergebilde!
Das Alter der göttlichen Phantasie,
Es ist verschwunden, es kehret nie.
Die Götter sanken vom Himmelsthron,
Es stürzten die herrlichen Säulen,
Und geboren wurde der Jungfrau Sohn,
Die Gebrechen der Erde zu heilen,
Verbannt ward der Sinne flüchtige Lust,
Und der Mensch griff denkend in seine Brust.
Und der eitle, der üppige Reiz entwich,
Der die frohe Jugendwelt zierte,
Der Mönch und die Nonne zergeißelten sich,
Und der eiserne Ritter turnierte.
Doch war das Leben auch finster und wild,
So blieb doch die Liebe lieblich und mild.
Und einen heiligen, keuschen Altar
Bewahrten sich stille die Musen,
Es lebte, was edel und sittlich war,
In der Frauen züchtigem Busen,
Die Flamme des Liedes entbrannte neu
An der schönen Minne und Liebestreu.
Drum soll auch ein ewiges zartes Band
Die Frauen, die Sänger umflechten,
Sie wirken und weben Hand in Hand
Den Gürtel des Schönen und Rechten.
Gesang und Liebe in schönem Verein,
Sie erhalten dem Leben den Jugendschein.
Les quatre edats del món
Bé que perleja el vi purpuri en les copes,
bé que brillen els ulls dels convidats,
apareix el poeta i entra,
a tot el que és bo, ell hi porta el millor
car, sense la lira, a la sala celestial,
la joia seria banal, àdhuc al banquet del nèctar.
Els déus li donaren una ànima pura,
en la que el món, l’etern, s’emmirallava,
ell ha vist tot el que s’esdevé a la terra
i el que el futur ens augura,
ell seia a l’antiquíssim consell dels déus
i escrutava l’origen més secret de les coses.
Ell, joiós i esplèndid, engrandia
la vida replegada en ella mateixa,
ornamentava la casa terrenal
que la musa li havia donat, com un temple,
cap sostre era massa baix, cap cabana era massa petita,
ell hi feia entrar tot un cel replet de déus.
I com el fill concebut de Zeus,
a la senzilla rodona de l’escut,
hi representava, amb coneixença divina,
la terra, el mar i el cercle d’estels,
i així imprimia una imatge de l’univers infinit
a l’evanescent ressò d’un instant fugaç.
Ell procedia de la infantesa del món,
quan els pobles gaudien jovenívols,
ell, un alegre viatger, es reuní
amb totes les races i totes les èpoques.
Ha vist les quatre edats del món
i les ha deixat passar davant la cinquena.
Primer regnava Saturn, humil i equitatiu,
llavors avui era com el demà,
vivien els pastors, un llinatge inofensiu,
que no s’havia de preocupar per res,
estimaven i gairebé no feien altra cosa,
la terra els hi donava tot a voluntat.
Després d’això vingué el treball i la lluita començà
amb els monstres i els dragons,
i començà també el temps dels herois, dels sobirans,
els febles cercaren els poderosos,
la lluita es traslladà als camps d’Escamandre,
però la beutat era encara el déu del món.
Del combat eixí finalment la victòria
i la força féu florir la mansuetud,
aleshores cantaren les muses en un cor celestial,
imatges dels déus s’elevaren!
L’edat de la fantasia divina
s’acabà per no tornar mai més.
Caigueren els déus dels trons celestials,
les esplèndides columnes s’esfondraren
i naixé el fill de la Verge
per guarir els pecats del món,
el fugaç plaer dels sentits fou bandejat
i l’home pensatiu s’aferrà al seu cor.
I s’esvaní el frívol, voluptuós encís
que ornava l’alegre joventut del món,
els frares i les monges es flagel·laven,
i tornejaven els cavallers amb armadures.
Però encara que la vida era llòbrega i salvatge
l’amor seguí sent dolç i suau.
I un sagrat, cast altar,
les muses en silencia es preservaren,
tot el que era noble i virtuós,
alenava en el púdic pit de les dones,
la flama del cant s’encengué de nou
en el bell i fidel amor cavalleresc.
Per això un llaç etern, delicat,
ha d’entrellaçar els poetes amb les dones,
ensems trenen i teixeixen
el cinyell de la beutat i la justícia.
El cant i l’amor en formosa aliança,
serven a la vida la seva esplendor de jovenesa.