Lieder per a qualsevol veu i piano
D 373
Lied – Mutter geht durch ihre Kammern
Any 1816 15-gener
Primera publicació 1895
En clau de sol menor
Indicació de temps .- Una cançó
Llibretista.- Friedrich de la Motte Fouqué (1777–1843)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Schubert és com Autòlic a El conte d’hivern de Shakespeare, de qui es deia: “Té cançons per a homes o dones, de totes les mides; cap modista no pot posar-li guants als seus clients”. La lletra de de la Motte Fouqué prové de la famosa novel·la curta d’aquest escriptor, Undine (1811), la història d’un esperit de l’aigua que, a la manera de la sireneta de Hans Christian Andersen, s’enamora d’un mortal, el cavaller Huldbrand. Es casa amb ell i així adquireix una ànima, però Huldbrand aviat s’enamora de la bella Bertalda, que es creu que és la filla d’un duc. Aquesta petita balada és cantada per Undine a l’onzè capítol del llibre; la història d’uns pares desesperats que han perdut el seu fill condueix a la revelació, una mica maliciosa, d’Undine que els pares de la seva rival Bertalda són, de fet, una parella de pescadors pobres. Bertalda, que durant molt de temps s’ha considerat de noble llinatge, s’horroritza en ser reclamada per ells.
Schubert aconsegueix fer que aquesta música, semblant a una cançó popular, tingui el caràcter d’un encanteri o d’un conjur. D’alguna manera, és molt més memorable del que es mereix una melodia d’aquesta simplicitat. No hi ha dubte que el compositor hauria llegit l’obra curta de De la Motte Fouqué de principi a fi, i que també hauria estat conscient del caràcter sobrenatural, gairebé de Lorelei, de la cantant d’aquestes paraules. Potser també se sentia atret per elles per les moltes experiències tristes de mortalitat infantil a la casa del seu pare. Hem d’imaginar les crisis emocionals en el cercle familiar reduït entre la mort i l’enterrament dels diversos germans i germanes del jove compositor; les visites al cementiri devien ser una cosa habitual.
Lied
Mutter geht durch ihre Kammern
Räumt die [Schränke]1 ein und aus,
Sucht, und weiß nicht was, mit Jammern,
Findet nichts, als leeres Haus.
Leeres Haus! O Wort der Klage,
Dem, der einst ein holdes Kind
Drin gegängelt hat am Tage,
Drin gewiegt in Nächten lind.
Wieder grünen wohl die Buchen,
Wieder kommt der Sonne Licht,
Aber, Mutter, laß’ Dein Suchen,
Wieder kommt Dein Liebes nicht.
Und wenn Abendlüfte fächeln,
Vater heim zum Herde kehrt,
Regt sich’s fast in ihm, wie Lächeln,
Dran doch gleich die Thräne zehrt.
Vater weiß, in seinen Zimmern
Findet er die Todesruh’,
Hört nur bleicher Mutter Wimmern,
Und kein Kindlein lacht ihm zu.
Cançó
La mare va i ve per les seves cambres,
buida i torna a omplir els armaris,
gemegant, cerca no sap què
i no troba res més que una casa buida.
La casa buida! Oh paraules de planyiment
per a qui, antany, hi tenia un infant encisador
on de dia el portava en braços
i de nit dolçament el bressolava.
Els faigs verdegen de nou
l’esclat del sol ha tornat,
però, mare, deixa de buscar,
el teu estimat infant no tornarà mai més.
I quan bufa l’oreig del capvespre,
el pare torna a casa, a la llar, llavors
es desvetlla quelcom en ell, gairebé un somriure,
però que de seguida es transforma en llàgrimes.
El pare sap que a les seves estances
trobarà la pau de la mort,
sentirà només els gemecs de la mare esblaimada
i cap petit infant li somriurà.