FRANZ PETER SCHUBERT D 37

Partsong per a cors d’homes i piano

D 37 (Opus 74)
Die Advokaten/Els advocats


Any 1812
Primera publicació 1827
En clau de sol major
Indicació de temps.- 3 seccions
1 The 2 Lawyers: Mein Herr, ich komm’ mich anzufragen
2 Enter Sempronius: Ich bin der Herr Sempronius
3 Final Chorus: O Justitia praestantissima

Llibretista.- Karl August Engelhardt (1768 – 1834) possible
Per a dos Tenors, Baix i Piano
Llenguatge.- Alemany
Període Romàntic

Die Advokaten

1. Advocat:
Mein Herr, ich komm’ mich anzufragen,
Ob denn der Herr Sempronius
Schon die Expensen abgetragen,
Die er an mich bezahlen muß.

2. Advocat:
Noch hab’ ich nichts von ihm bekommen,
Doch kommt er heute selbst zu mir,
Da soll er uns nicht mehr entkommen,
Ich bitt’, erwarten sie ihn hier.

1. Advocat:
Die Expenses zu saldiren
Ist der Partheyen erste Pflicht.

2. Advocat:
Sonst geht es neu an’s Prozessiren
Und das behagt den meisten nicht.

Beide Advocaten:
O justitia praestantissima,
Die, wenn sie manchem bitter ist,
Doch der Doktoren nie vergißt.

2. Advocat:
Jetzt trinken wir ein Gläschen Wein,
Doch still, man klopft, wer ist’s? herein!

Sempronius:
Ich bin der Herr Sempronius,
Komm grad vom Land herein,
Die Reise machte ich zu Fuß,
Ich muß wohl sparsam seyn,
Denn ich hab’s leider auch probirt,
Und hab’ ein Weilchen prozessirt.

Beide Advocaten:
Mein Herr, wir suppliciren,
Die Nota zu saldiren.

Sempronius:
Ey, ey, Geduld, ich weiß es wohl,
Daß ich die Zech bezahlen soll,
Nur eine Auskunft möcht’ ich gern
Von ihnen meine Herrn.

Beide Advocaten:
Sehr wohl, doch dieß Colloquium
Heißt bey uns ein Consilium
Und kommt ins Expensarium.

Sempronius:
Der Zucker und Kaffeh,
Die Lämmer und das Reh,
Schmalz, Butter, Mehl und Eyer,
Rosoglio und Tokayer,
Und was ich sonst darneben
In’s Haus hab’ hergegeben,
Das rechnet man doch auch mit ein.

Beide Advocaten:
Nein, nein, nein, nein, nein, nein, nein, nein,
Das ist ein Honorarium,
G’hört nicht ins Expensarium,
Davon spricht uns der Richter frei,
Motiva sind bey der Kanzley.

Sempronius:
Ey, ey, ey, ey, ey, ey, ey, ey,!

Beide Advocaten:
Wir lassen keinen Groschen fahren,
Der Himmel wolle uns bewahren,
Denn uns’re Müh’ ist nicht gering,
Fiat justitia.

Sempronius:
Kling, kling, kling, kling.

Alle:
O justitia praestantissima,
Kling, kling, kling, kling, kling, kling, kling, kling.
Welche schöne Harmonie,
Allgemein bezaubert sie,
Von ihrem Reitz bleibt niemand frey,
Motiva sind bey der Kanzley,
Kling, kling, kling, kling, kling, kling, kling, kling.

Els advocats

Primer advocat:
Senyor, he vingut per preguntar
si efectivament el senyor Sempronius
ha abonat el deute
que m’ha de pagar.

Segon advocat:
Encara no he rebut res d’ell,
però avui m’ha de venir a veure,
perquè no se’ns faci escàpol,
li prego que l’esperi aquí.

Primer advocat:
Saldar el deute
és la primera obligació de les parts.

Segon advocat:
Altrament anirà de nou a litigi
i això no plaurà a la majoria de nosaltres.

Ambdós advocats:
O justitia praestantissima,
que si bé és dura per a molts,
no oblida mai els doctors.

Segon advocat:
Bevem ara una copa de vi,
però calleu, truquen, qui és?
Entreu!

Sempronius:
Soc el senyor Sempronius,
arribo tot just del camp,
el viatge l’he fet a peu,
haig de ser estalviador,
perquè malauradament he estat en litigi
i la causa s’ha allargat una mica.

Ambdós advocats:
Senyor, li supliquem
de saldar el seu deute.

Sempronius:
Ei, ei, paciència, jo sé molt bé
que haig de pagar el compte,
però abans m’agradaria tenir un aclariment
de vostès, senyors.

Ambdós advocats:
Molt bé, però aquest colloquium
l’anomenem un consilium
i acaba amb un expensarium.

Sempronius:
Sucre i cafè,
anyell i cabirol,
sagí, mantega, farina i ous,
Rosoglio i Tokay,
i tot el que a més
he enviat a casa vostra
han d’entrar també en el compte.

Ambdós advocats:
No, no, no, no, no, no, no,
això és un honorarium,
i no pertany a un expensarium,
d’això ens eximeix el jutge,
motiva es troben a la cancelleria.

Sempronius:
Ei, ei, ei, ei, ei, ei, ei, ei!

Ambdós advocats:
No deixem escapar ni un cèntim,
que el cel ens en guardi,
car la nostra feina no ha estat pas poca,
fiat justitia.

Sempromius:
Dring, dring, dring, dring, dring.

Tots:
O justitia praestantissima,
dring, dring, dring, dring, dring,
quina dolça harmonia,
que a tothom encisa,
ningú es lliura del seu encant,
motiva es troben a la cancelleria,
dring, dring, dring, dring, dring.

La vida de Schubert sembla seguir, tràgicament, el clixé de l’artista romàntic: un compositor sofrent que llangueix a la foscor, el seu geni només va apreciar després de la seva prematura mort