Lieder per a qualsevol veu i piano
D 369 Op. 19 Nº 1
An Schwager Kronos/Al postilló Cronos
Any 1816
Primera publicació 1825
En clau de re menor
Indicació de temps.- Nicht zu schnell (No massa ràpid)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
L’abril de 1816, Josef von Spaun, un estimat amic de Franz Schubert , va seleccionar un grapat dels millors lieder del compositor basats en textos de Johann Wolfgang von Goethe , inclòs el ja famós Erlkönig, i els va enviar al venerable i enormement influent poeta perquè els examinés. Goethe no estava gens enamorat de l’obra de Schubert , ja que preferia una varietat de cançó alemanya més antiga i, en general, més senzilla que la que es troba fins i tot en els primers lieder de Schubert , i els va retornar superficialment. El menyspreu de Goethe devia ser dolorós per al jove compositor, però al final sembla que Schubert no es va veure gaire afectat, ja que no va abandonar Goethe com la seva font preferida de versos ni va defugir de cap manera compondre lieder en el seu propi estil inimitable, si no agradable a Goethe . Un Schwager Kronos, D. 369, molt probablement compost en algun moment del 1816, és alhora una adaptació de Goethe i una continuació d’alguns dels trets més destacats del més conegut dels Lieder de Goethe de 1815, Erlkönig.
Segons una nota al final del poema, Goethe va escriure *An Schwager Kronos*, que normalment es tradueix com a “Al germà Temps, el cotxer” (*Schwager* es tradueix literalment com a “cunyat”, però durant l’època de Goethe s’utilitzava habitualment per referir-se a un conductor) el 10 d’octubre de 1774. Narra un viatge fascinant: el passatger crida al conductor, que per descomptat no és altre que el mateix Cronos, que condueixi cada cop més ràpid; desitja “submergir-se de cap a la vida”. La inspiració omple l’ànima, la vida eterna sembla a l’abast, i una jove els mira, oferint una ombra refrescant i una mica de “refresc”. Aleshores, mentre el sol es pon, el passatger exigeix la major aventura de totes, ordenant al conductor que toqui el clàxon i condueixi directament a les entranyes de l’infern per trobar-se amb el rei del món subterrani.
Schubert aconsegueix captar totes les fluctuacions ràpides de to i emoció de Goethe . Crea un acompanyament electritzant de moviment perpetu que permet que el text es desplegui de manera episòdica sense aturar mai el seu progrés. Octaves àmplies al piano acompanyen el text, “Amunt, doncs… esforçant-nos i esperant”, i rics arpegis greus aclamen “l’alt, ampli… anell de la vida”. L’especulació sobre el “refresc” de la donzella es fa en un re major suau i adequadament brillant. A mesura que la donzella fosca es deixa enrere i el ritme desordenat es reprèn, Schubert fa una breu repetició de la frase inicial de la cançó. Finalment, després d’una tremenda acumulació cromàtica, el piano fa sonar els tocs de trompeta del poema i la cançó es tanca amb força.
Blair Johnston
An Schwager Kronos
Spute dich, Kronos!
Fort den rasselnden Trott!
Bergab gleitet der Weg;
Ekles Schwindeln zögert
Mir vor die Stirne dein Zaudern.
Frisch, holpert es gleich,
Über Stock und Steine den Trott
Rasch ins Leben hinein!
Nun schon wieder
Den eratmenden Schritt
Mühsam berghinauf.
Auf denn, nicht träge denn,
Strebend und hoffend hinan!
Weit, hoch, herrlich der Blick
Rings ins Leben hinein,
Vom Gebirg zum Gebirg
Schwebet der ewige Geist,
Ewigen Lebens ahndevoll.
Seitwärts des Überdachs Schatten
Zieht dich an
Und ein Frischung verheißender Blick
Auf der Schwelle des Mädchens da.
Labe dich! – Mir auch, Mädchen,
Diesen schäumenden Trank,
Diesen frischen Gesundheitsblick!
Ab denn, rascher hinab!
Sieh, die Sonne sinkt!
Eh sie sinkt, eh mich Greisen
Ergreift im Moore Nebelduft,
Entzahnte Kiefer schnattern
Und das schlotternde Gebein,
Trunken vom letzten Strahl
Reiß mich, ein Feuermeer
Mir im schäumenden Aug,
Mich geblendeten Taumelnden
In der Hölle nächtliches Tor.
Töne, Schwager, ins Horn,
Rassle den schallenden Trab,
Daß der Orkus vernehme: wir kommen,
Daß gleich an der Tür
Der Wirt uns freundlich empfange.
Al postilló Cronos
Apressa’t, Cronos!
Trota endavant xerricant!
El camí rossola costa avall;
un mareig vomitiu em capcineja
al front davant el teu titubeig.
Vinga, que el trot batzegui
ara mateix per damunt troncs i pedres,
veloç, cap a dins de la vida!
Apa, una altra vegada
el pas esbufegant,
fatigosament costa amunt.
Amunt doncs, sense mandra,
bregant i amb confiança cap a dalt!
Ample, alterosa i esplèndida
és la vista panoràmica de la vida,
de muntanya en muntanya
plana l’esperit etern,
auguri de la vida eterna.
Al costat, l’ombra d’un teulat
t’atrau i el prometedor
esguard de reconfort
de la donzella allà al llindar.
Refresca’t! Jo també, noia,
aquesta beguda escumejant,
aquest fresc esguard ple de salut!
Vinga, cap a baix, de pressa!
Mira, el sol s’amaga!
Abans de la posta, abans que a mi, un vell,
m’enxampi el boirim de l’aiguamoll,
que em petin les genives sense dents
i em tremoli tot el cos,
ebri del darrer raig
m’arrabassa un mar de foc
als meus ulls esbromats,
encegat i vacil·lant
vers la porta nocturna de l’infern.
Postilló, fes sonar el corn,
fes xerricar el trot sorollós,
que Orcus senti que estem arribant,
que prest a la porta
l’hostaler ens rebi complaent.