Lieder per a qualsevol veu i piano
D 363
An Chloen/A Cloe
Any 1816 juny?
Primera publicació 1963
En clau de sol major
Indicació de temps.- Una cançó
Llibretista.- Johann Peter Uz (1720–1796)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
La majoria dels fragments de Schubert van ser abandonats pel compositor, sens dubte per diferents raons, però el repte sol ser pensar què podria haver escrit el compositor si hagués tingut el temps, l’interès o l’energia. An Chloen, en canvi, va ser una vegada una cançó completa; hem d’endevinar què va escriure. El manuscrit va ser mutilat, probablement per un caçador d’autògrafs que va retallar part de la línia vocal de Die Nacht, una altra composició uzbeka que estava escrita a l’anvers.
An Chloen
Die Munterkeit ist meinen Wangen,
Den Augen Glut und Sprach entgangen;
Der Mund will kaum ein Lächeln wagen;
Kaum will der welke Leib sich tragen,
Der Bluhmen am Mittage gleicht,
Wann Flora lechzt und Zephyr weicht.
Doch merk ich, wann sich Chloe zeiget,
Daß mein entflammter Blick nicht schweiget,
Und Suada nach den Lippen flieget;
Ein glühend Roth im Antlitz sieget,
Und alles sich an mir verjüngt,
Wie Bluhmen, die der Thau durchdringt.
Ich seh auf sie mit bangem Sehnen,
Und kann den Blick nicht weggewöhnen:
Die Anmuth, die im Auge wachet
Und um die jungen Wangen lachet,
Zieht meinen weggewichnen Blick
Mit güldnen Banden stets zurück.
Mein Blut strömt mit geschwindern Güssen;
Ich brenn, ich zittre, sie zu küssen;
Ich suche sie mit wilden Blicken,
Und Ungeduld will mich ersticken,
Indem ich immer sehnsuchtsvoll
Sie sehn und nicht umarmen soll.
A Cloe
La vivor s’ha esvanit de les meves galtes,
els meus ulls han perdut llur esclat i expressió;
la meva boca gosa a penes somriure;
el cos flàccid amb prou feines em pot sostenir,
com les flors a migdia,
quan Flora es mor de set i Zèfir afluixa.
Jo la contemplo amb un anhel inquiet,
i no puc apartar l’esguard:
l’encís que es desvetlla als seus ulls
i somriu a les seves joves galtes,
atrau enrere el meu esguard,
constantment, amb vincles daurats.
La meva sang corre abundosament i ràpida;
jo cremo, tremolo per besar-la,
la cerco amb un esguard furient,
i m’ofega el neguit,
car, sempre ple de deler,
la veig i no la puc abraçar.