Lieder per a quqlsevol veu i piano
D 361 Op. posth. 109 núm. 1
Am Bach im Frühling/Al costat del rierol a primavera
Any 1816 primera versió
Primera publicació 1829 (Primera versió)
2002 (Segona versió)
En clau de Re bemoll major/do sostingut menor (1a versió)
En re major/re menor (segona versió)
Indicació de temps.- Nicht zu langsam (No massa lent) (Primera versió)
Mässig (Moderat) (Segona versió)
Llibretista.- Franz von Schober (1796-1882)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Am Bach im frühling (Al costat del rierol a la primavera) (D. 361) de 1816 combina dues de les imatges poètiques preferides de Schubert : els rierols que flueixen i la primavera suau. En aquesta composició d’un poema just a aquest costat del sentimentalismo de l’amic de Schubert , Franz von Schober , Schubert encarna aquestes dues imatges en les seves dues imatges musicals preferides: tresells que flueixen en l’acompanyament de piano per al rierol i una suau melodia italiana a la veu per a la primavera. Però hi ha més en Am Bach im frühling que el Schubert estàndard . La cançó comença com un himne d’un galant a la bellesa del rierol, però Schubert gira la música lentament cap a les tonalitats menors més fosques mentre el galant recorda el seu amor perdut. A la segona de les tres estrofes de von Schober , la música de Schubert ha entrat en els mons negres de la nostàlgia amorosa que culmina en un recitatiu per a les paraules finals de la segona estrofa: “La floració de tota la terra no m’alegra el cor”. El retorn de la música del vers inicial després d’aquella declaració desconsolada sona molt més trist que la primera vegada, i el vers que tanca en menor amaga el consol i la comoditat habituals d’estar a la vora del rierol a la primavera.
James Leonard
Am Bach im Frühling
Du brachst sie nun, die kalte Rinde,
Und rieselst froh und frei dahin.
Die Lüfte wehen wieder linde,
Und Moos und Gras wird neu und grün.
Allein, mit traurigem Gemüte
Tret’ ich wie sonst zu deiner Flut.
Der Erde allgemeine Blüte
Kommt meinem Herzen nicht zu gut.
Hier treiben immer gleiche Winde,
Kein Hoffen kommt in meinem Sinn,
Als daß ich hier ein Blümchen finde:
Blau, wie sie der Erinn’rung blühn.
Al costat del rierol a primavera
Acabes de trencar la freda crosta,
i ara corres alegre i lliurement.
De nou l’oreig dolçament bufa
i la molsa i l’herbam tornen a ser verds.
Tot sol, amb l’esperit trist,
camino com abans prop del teu corrent.
El floriment plener de la terra
no fa cap bé a la meva ànima.
Aquí m’esperonen sempre els mateixos vents
i cap esperança arriba al meu esperit,
àdhuc quan aquí trobo una petita flor:
blava, com les que floreixen al meu record.