Partsong per a cor d’homes a cappella
D 331
Der Entfernten/A la que és lluny
Any Estiu de 1816
En clau de do sostingut major
Indicació de temps.- Langsam(Lentament)
Llibretista.- Johann Gaudenz von Salis-Seewis (1765–1834)
Llenguatge.- Alemany
Per a cor d’homes TTBB
Període Romàntic
Schubert va tenir sort amb aquest poema de Salis-Seewis. Li va proporcionar el material per a dues meravelloses peces musicals sobre l’estimada llunyana el mateix any, per casualitat, en què Beethoven va compondre el seu An die ferne Geliebte. La composició per a solista, D350, és una encantadora cançó per a solista en mi bemoll major, massa poc coneguda i absolutament típica del millor Schubert de 1816. La versió coral és música d’ambient de sensualitat abstracta i anhel; la cançó per a solista personalitza el poema en el sentit que els seus sentiments pertanyen a una sola veu. Tot i que el catàleg Deutsch assigna a la versió coral un número anterior (per tant, oficialment es designa com la primera composició), no estem segurs de la data exacta de cap de les dues composicions. La cançó per a solista només està datada amb l’any (1816), i se suposa que el quartet vocal va ser escrit el mateix any. En qualsevol cas, seria molt difícil triar entre les dues composicions: totes dues mostren Schubert en la seva forma més afectuosa i imaginativa.
Der Entfernten
Wohl denk’ ich allenthalben,
O du Entfernte, dein!
Früh, wenn die Wolken [falben]1,
Und spät im Sternenschein.
Im Grund des Morgengoldes,
Im rothen Abendlicht,
Umschwebst du mich, o holdes,
Geliebtes Traumgesicht!
Es folgt in alle Weite
Dein trautes Bild mir nach,
Es wallt mir stets zur Seite,
Im Träumen oder wach;
Wenn Lüfte sanft bestreifen
Der See beschilften Strand,
Umflüstern mich die Schleifen
Von seinem Busenband.
Ein Abglanz seines Schleyers
Scheint auf die Saat gewebt;
Sein Hauch, was des Gemäuers
Bewegten Eppich hebt;
Der Kleidung weiche Falten,
Geformt aus Glanz und Duft,
Entschwinden in den Spalten
Der öden Felsenkluft.
Wo rauschender und trüber
Der Strom Gebirge trennt,
Weht oft sein Laut herüber,
Den meine Seele kennt;
Wenn ich den Fels erklimme,
Den noch kein Fuß erreicht,
Lausch’ ich nach jener Stimme,
Doch Kluft und Echo schweigt.
Wo durch die Nacht der Fichten
Ein Dämm’rungsflimmer wallt,
Seh’ ich dich zögernd flüchten,
Geliebte Luftgestalt!
Wenn sanft dir nachzulangen,
Der Sehnsucht Arm sich hebt,
Ist dein Phantom zergangen,
Wie Thaugedüft verschwebt.
A la que és lluny
Arreu on em trobo,
penso en tu! La que és lluny!
De bon matí, quan els núvols empal·lideixen,
i cap al tard, a la llum de les estrelles.
Quan comença el groc daurat de l’aurora,
en la llum rogenca del capvespre,
sures al meu entorn, oh encisadora,
estimada visió de somni!
Em segueix per tot arreu
la teva preuada imatge,
camina sempre al meu costat
quan dormo o quan estic despert;
quan l’oreig suaument acarona
el canyís a la riba del llac,
em xiuxiuegen els llaços
del teu cosset.
Allà on més fressós i ombrívol
el torrent separa les muntanyes,
m’alena el seu so,
el que la meva ànima coneix;
quan m’enfilo pel rocam
que mai cap peu ha trepitjat,
estic atent per sentir aquella veu
però el fondal i l’eco resten silents.
Allà on a la nit, a través dels avets,
un besllum crepuscular pampallugueja,
veig com, hesitant, t’esquitlles,
estimada figura irreal!
Quan suaument per capturar-te,
aixeco amb anhel el meu braç,
el teu fantasma es desfà
i s’esvaneix com una flaire de rosada.