Lieder per qualdevol veu i piano
D 329
Die drei Sänger/Els tres cantaires
Any 1815 – 23 desembre
Primera publicació 1895
En clau de la major
Indicació de temps.- Mässig geschwind (Moderadament ràpid)
Llibretista.- Johann Friedrich Ludwig Bobrik (1781-1844)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Fragment
Aquesta cançó va ser probablement composta íntegrament, però falta l’última pàgina de l’autògraf i els seus 119 compassos han estat enterrats a la secció dedicada a fragments de la Gesamtausgabe durant un centenar d’anys. Potser una de les raons per les quals ningú s’ha afanyat a rescatar-la per interpretar-la és que el compositor va cobrir més o menys el mateix terreny narratiu molt abans aquell mateix any amb Der Sänger de Goethe. Per descomptat, el poema d’aquella balada és un escrit molt millor, famós a tot el món de parla alemanya, i Bobrik (identificat fa relativament poc com el poeta) no és un escriptor que pugui competir amb Goethe.
Die drei Sänger
Der König saß beym frohen Mahle,
Die Frau’n und Ritter um sich her;
Es kreis’ten festlich die Pokale,
Und manches Becken trank man leer;
Da tönte Klang von gold’nen Saiten,
Der süßer labt, als goldner Wein,
Und, sieh! – drey fremde Sänger schreiten,
Sich neigend, in den Saal hinein.
»Seyd mir gegrüßt, ihr Liedersöhne,«
Beginnt der König, wohlgemuth,
»In deren Brust das Reich der Töne
Und des Gesangs Geheimniß ruht!
Wollt ihr den edlen Wettstreit wagen;
So soll es höchlich uns erfreu’n,
Und wer den Sieg davon getragen,
Mag unsers Hofes Zierde seyn!«
Er spricht’s. – Der Erste rührt die Saiten,
Die Vorwelt öffnet er dem Blick,
Zum grauen Anfang aller Zeiten
Lenkt er der Hörer Schaar zurück;
Er meldet: wie sich, neugeboren,
Die Welt dem Chaos einst entwand;
Sein Lied behagt den feinsten Ohren,
Und willig folgt ihm der Verstand.
Drauf, mehr die Hörer zu ergetzen,
Erklingt des zweyten lust’ge Mähr’:
Von Gnomen, Fei’n und ihren Schätzen,
Und von der grünen Zwerge Heer;
Er singt von manchen Wunderdingen,
Von manchem Schwanke, schlau erdacht;
Da regt der Scherz die losen Schwingen,
Und jeder Mund im Saale lacht.
Und an den Dritten trifft die Reihe. –
Und sanft, aus tief bewegter Brust,
Haucht er ein Lied von Lieb’ und Treue,
Und von der Sehnsucht Schmerz und Lust,
Und kaum, daß seine Saiten klingen,
Schaut jedes Antlitz10 in den Schooß,
Und Thränen des Gefühles ringen
Sich aus verklärten Augen los.
Und tiefes Schweigen herrscht im Saale,
Als seines Liedes Ton entschwand. –
Da steht der König auf vom Mahle,
Und reicht dem Dritten seine Hand.
»Bleib’ bey uns, Freund! Dir ist’s gelungen,
Du bist es, dem der Preis gebührt;
Das schönste Lied hat der gesungen,
Der unser Herz zur Wehmuth rührt.«
Els tres cantaires
El rei seia en un alegre banquet,
rodejat per les dames i els cavallers;
les copes voltaven festivament
i moltes ja s’havien buidat;
aleshores ressonaren unes cordes àuries,
més dolces que el vi daurat,
i, heus aquí, que tres cantaires forasters
entraren a la sala fent reverències.
“Sigueu benvinguts, vosaltres fills del cant.”
començà a dir el rei de bon humor,
“Els que, a llurs cors, rau el reialme de la música
i el secret dels cants!
Si voleu participar en una noble competició
que ens faci gaudir a pler,
aquell que s’emporti la victòria,
serà l’honor de la nostra cort!”
Al dir això, el primer féu sonar les cordes,
els féu obrir els ulls vers el món prehistòric,
vers el nebulós origen del temps,
fent retrocedir el grup d’oients;
els relatà com, acabat de néixer,
el món es desfermà del caos;
la seva cançó plagué a les orelles més fines
i de bon grat el seguí l’enteniment.
Tot seguit, per delectar encara més l’auditori,
el segon entonà un divertit conte
de gnoms, fades i llurs tresors
i d’una host de nans verds;
cantà moltes coses meravelloses
i molts acudits, astutament pensats;
la seva plagasitat agafà ales
i tota la sala esclatà a riure.
I arribà el torn del tercer.
Dolçament, des del fons d’un cor commòs,
cantussà una cançó d’amor i fidelitat,
i de la pena i el goig del desig,
i tant bon punt les seves cordes sonaren,
tothom acotà l’esguard
i vessaren llàgrimes de sentiment
dels ulls transfigurats.
I un profund silenci regnà a la sala,
quan s’esvaní el so de la seva cançó.
Aleshores el rei s’aixecà de la taula del banquet
i donà la mà al tercer cantaire.
“Resta amb nosaltres, amic! Ho has aconseguit,
és a tu que pertany el premi,
qui ha cantat la cançó més formosa,
i que ha commòs els nostres cors fins a la melangia.”