Lieder per a qualsevol veu i piano
D 328
Der Erlkönig/El Rei dels Elfs
Any 1815
Primera publicació 1821 – Vienna: Diabelli & Cappi quarta versió
1895 – Leipzig: segona i tercera versió
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Schnell (Ràpid)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatoria Moritz von Dietrichstein (1775–1864)
S’ha escrit pàgina rere pàgina sobre l’Erlkönig de Franz Schubert : és fàcilment la peça més familiar del repertori de cançons alemanyes; tanmateix, cada escolta de l’obra sembla evocar d’alguna manera la mateixa espurna de passió desesperada en l’oient que devia haver evocat en aquells amants de la música vienesos que van conèixer la cançó per primera vegada quan es va publicar el 1821, sis anys després de ser composta, com a Opus 1 de Schubert .
El poema Erlkönig és una balada dramàtica, que forma part del singspiel Der Fischerin de Johann Wolfgang von Goethe de 1782. Explica, en mètrica estricte i estrofes regulars de quatre versos, la història d’un pare que cavalca pel bosc a altes hores de la nit amb el seu fill. El malvat Rei Erl (l’origen de les paraules “Erlkönig” i “Erlenkönig”, ambdues formes que apareixen a la balada de Goethe , és complicat i fins i tot confus; alguns diuen que és una traducció, o una traducció errònia, a l’alemany de la paraula danesa per a “Rei Elf”), visible per al noi, però no per al seu pare, crida el noi, temptant-lo amb pensaments de jocs i danses. Moltes vegades el noi crida al seu pare perquè l’ajudi, però el pare no pot veure el Rei Erl ni els seus sequaços i descarta l’horror del seu fill com un fenomen natural o un altre. Només quan el noi està ferit físicament, el pare s’adona que calen mesures desesperades; tot i que cavalca amb totes les seves forces i habilitat, el seu fill expira abans d’arribar a un lloc segur.
La versió de Schubert de la balada de Goethe data d’algun moment de la tardor de 1815, un any fabulosament productiu durant el qual va escriure gairebé 145 lieder i innombrables obres instrumentals, mentre encara treballava com a mestre d’escola. La immensa fama de la cançó durant el segle XIX va donar lloc a moltes històries fantasioses sobre la seva composició; alguns han afirmat que va ser composta en només uns minuts, d’un sol cop de passió, mentre un amic mirava, però aquesta gènesi sembla improbable. Schubert va revisar la seva versió tres vegades, principalment jugant amb l’acompanyament de piano, però també alterant la dinàmica de maneres impactants i inserint/eliminant compassos per millorar lleugerament el ritme.
I és el ritme, o el moviment, en un sentit veritablement físic, el que alimenta tant el poema frenètic de Goethe com el lied de Schubert . Hi ha un fons continu d’octaves repetides i triplets a la part del piano (molt difícil i físicament cansat; en una de les revisions, Schubert va simplificar la figuració, demanant doblets en lloc de triplets), contra les quals els tres personatges de la balada canten les seves línies senzilles. Cada personatge rep el seu propi to únic: el nen frenètic i apassionat, el pare noble i segur de si mateix, el mateix Erlkönig relaxat i atractiu mentre intenta enganyar el nen. El resultat és una fúria gairebé demoníaca, i a mesura que el drama es desenvolupa i el nen es torna cada cop més terroritzat i canta en un registre cada cop més agut, les dures dissonàncies dels seus crits, “Mein Vater, mein Vater!”, es tornen cada cop més esgarrifoses. Els trigèmins que corren només s’aturen al final de la cançó, ja que el narrador proclama en un recitatiu una mica tens que “el nen era mort als seus braços [del pare]”.
Blair Johnston
Der Erlkönig
Wer reitet so spät durch Nacht und Wind?
Es ist der Vater mit seinem Kind
Er hat den Knaben wohl in dem Arm
Er fasst ihn sicher, er hält ihn warm
Mein Sohn
Was birgst du so bang dein Gesicht?
Siehst, Vater, du den Erlkönig nicht?
Den Erlenkönig mit Kron’ und Schweif?
Mein Sohn, es ist ein Nebelstreif
Du liebes Kind, komm, geh mit mir
Gar schöne Spiele spiel’ ich mit dir
Manch’ bunte Blumen sind an dem Strand
Meine Mutter hat manch’ gülden Gewand
Mein Vater, mein Vater, und hörest du nicht
Was Erlenkönig mir leise verspricht?
Sei ruhig, bleibe ruhig, mein Kind
In dürren Blättern säuselt der Wind
Willst, feiner Knabe, du mit mir gehen?
Meine Töchter sollen dich warten schön
Meine Töchter führen den nächtlichen Reihen
Und wiegen und tanzen und singen dich ein
Und wiegen und tanzen und singen dich ein
Mein Vater, mein Vater
Und siehst du nicht dort
Erlkönigs Töchter am düsteren Ort?
Mein Sohn, mein Sohn, ich seh’ es genau
Es scheinen die alten Weiden so grau
Ich liebe dich
Mich reizt deine schöne Gestalt
Und bist du nicht willig
So brauch’ ich Gewalt
Mein Vater, mein Vater
Jetzt fasst er mich an
Erlkönig hat mir ein Leid getan
Dem Vater grauset’s (oh-oh, oh-woah, oh-oh-oh)
Er reitet geschwind
Er hält in Armen das ächzende Kind
Erreicht den Hof mit Müh’ und Not
In seinen Armen das Kind
War tot
El Rei dels Elfs
Qui cavalca tan tard a través del vent i la nit?
Un pare amb el seu fill,
ho porta segur i calent,
al resguard de la seva falda fidel.
– Fill meu, per què amagues el teu rostre espantat?
– És el rei dels elfs, oh pare, tu no ho veus?
– El rei dels elfs amb la seva corona i mantell?
Són al·lucinacions fill, que la boira et fa veure!
Oh bonic nen, camina, vine amb mi!
Veuràs quins jocs alegres t’ensenyaré.
I quines flors tan estranyes floreixen a la meva riba,
amb les quals la meva mare fa daurats ramells!
– Pare meu, pare meu, no sents tu les promeses
amb què el rei dels elfs pretén atraure’m?
– No en facis cas, fill meu és la fronda seca de l’àrid
bosc, agitada pel cerç.
– Bonic nen, no vols venir al meu palau?
T’esperen les meves belles filles a l’entrada.
Cadascuna, a la nit, arrufarà el teu somni.
i sabran entreteixir les seves danses i cants,
– Pare meu, pare meu, no veus allà a l’ombra,
resplendir les belles filles del monarca?
– Fill meu, no en facis cas, és la difusa espessor,
ho veig bé i no hi ha res més.
– Nen bonic, estimo la teva bellesa divina;
si no vens per les bones, faré servir la força.
– Pare meu, pare meu, mira com m’aferra!
em fan mal les mans. Defensa’m pare!
Atemorit el pare clava les esperones al seu cavall,
prem contra el pit el plorós nen,
per fi arriba al portal del casal.
Mira, i als seus braços el nen és mort.