Lieder per a qualsevol veu i piano
D 322
Hermann und Thusnelda/Hermann i Thusnelda
Any 1815 – 27 octubre
Primera publicació 1937
En clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Froh, doch mit majestät (Feliç, però amb majestat)
Llibretista.- Friedrich Gottlieb Klopstock (1724-1803)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Com els joves d’Europa de les primeres dècades del segle XX i els joves d’Amèrica de la primera dècada del segle XXI, els joves de les primeres dècades del segle XIX es van criar en la guerra. I Schubert , tot i que era massa baix per unir-se a l’exèrcit d’Àustria, va lluitar a la seva manera: a través de la cançó. Durant els darrers anys de Napoleó, Schubert va compondre moltes cançons sobre el tema de la guerra. La majoria eren positives, algunes fins i tot gairebé es van convertir en cartells de reclutament musical. En la seva música de Hermann und Thusnelda (D. 322) de Friedrich Klopstock de l’octubre de 1815, Schubert es va centrar en la primera victòria alemanya, la del Hermannschlact (Batalla d’Hermann), la batalla entre les tribus germàniques unides sota Arminius, també anomenat Hermann, contra les legions romanes, però la va descriure des del punt de vista de l’esposa de Hermann, Thusnelda, que el saluda al seu retorn de la victòria. És una cançó composta en set versos, sis dels quals (els cinc primers i l’últim) són donats a la soprano i el sisè al baríton. Els versos de Thusnelda aclamen Hermann i, dient-li que “tremola de desig”, li suplica que “descansi aquí a la meva abraçada”. Després de cinc versos de súplica fervent, l’aparentment esgotat Hermann finalment parla, literalment parla en un recitatiu que informa a la seva dona que, després de la batalla i la mort del seu pare, Hermann preferiria simplement descansar. Sense deixar-se intimidar, Thusnelda aclama Hermann una vegada més a l’últim vers. Els comentaris crítics sobre Hermann und Thusnelda l’han qualificat de tot, des de “poc interessant” fins a “ridícula”. En sentir la cançó ara, és difícil no estar-hi d’acord: els sentiments semblen sentimentals, la música sembla artificial i el desenllaç sembla decorós.
James Leonard
Hermann und Thusnelda
Thusnelda:
Ha, dort kömt er mit Schweiß, mit Römerblute,
Mit dem Staube der Schlacht bedeckt! so schön war
Hermann niemals! So hats ihm
Nie von dem Auge geflammt!
Kom! ich bebe vor Lust! reich mir den Adler
Und das triefende Schwert! Kom, athm’, und ruh hier
Aus in meiner Umarmung,
Von der zu schrecklichen Schlacht!
Ruh hier, daß ich den Schweiß der Stirn abtrockne,
Und der Wange das Blut! Wie glüht die Wange!
Hermann! Hermann! so hat dich
Niemals Thusnelda geliebt!
Selbst nicht, da du zuerst im Eichenschatten
Mit dem bräunlichen Arm mich wilder faßtest!
Fliehend blieb ich, und sah dir
Schon die Unsterblichkeit an,
Die nun dein ist! Erzählts in allen Hainen,
Daß Augustus nun bang mit seinen Göttern
Nektar trinket! daß Hermann,
Hermann unsterblicher ist!
Hermann:
“Warum lockst du mein Haar? Liegt nicht der stumme
Todte Vater vor uns? O hätt’ Augustus
Seine Heere geführt; er
Läge noch blutiger da!”
Thusnelda:
Laß dein sinkendes Haar mich, Hermann, heben,
Daß es über dem Kranz’ in Locken drohe!
Siegmar ist bei den Göttern!
Folg du, und wein’ ihm nicht nach!
Hermann i Thusnelda
Thusnelda:
Ah, allà arriba ell amarat de suor i sang dels romans,
tot ple de pols de la batalla! Hermann no ha estat
mai tan bell! Mai els seus ulls
han estat tan resplendents!
Vine! Tremolejo de delit! Dóna’m l’àguila
i l’espasa regalimant! Vine, respira i reposa
en els meus braços,
de la tant terrible batalla!
Reposa aquí, a fi que et pugui eixugar la suor del front
i la sang de les galtes! Que vermelles són les teves galtes!
Hermann! Hermann! Thusnelda
mai t’ha estimat tant!
Ni tan sols quan, per primera vegada, allà a l’ombra d’un roure,
furient m’agafares amb els teus braços morens!
Jo que fugia, vaig romandre i llavors ja vaig veure
en tu la immortalitat,
que ara és teva! Es parla a tots els boscatges
que August ara té por i amb tots els seus déus
beu nèctar! Perquè Hermann,
Herrmann, és immortal!
Hermann:
“Per què enrinxoles els meus cabells? No és el pare,
mort i silent, que està ajagut davant nostre?
Oh, si August hagués comandat el seu exèrcit,
ell estaria estès allà, més sangonent encara!”
Thusnelda:
Hermann, deixa’m dreçar els teus cabells penjants
per trenar-los en rínxols damunt la corona!
Siegmar és ara amb els déus!
Sigues el seu successor i no ploris per ell!