Lieder per a qualsevol veu i piano
D 314
Nachtgesang/Cant de la nit
Any 1815 – 19 Octubre
Primera publicació 1887
En clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Sehr langsam (Molt lent)
Llibretista.- Ludwig Gotthard Theobul Kosegarten (1758–1818)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Com la majoria dels somiadors romàntics, Schubert estimava la nit i va escriure algunes de les seves cançons més commovedores sobre la nit en tots els seus aspectes. En la seva composició del Nachtgesang (Cançó de la nit) (D. 314) de Ludwig Kosegarten del 19 d’octubre de 1815, Schubert va prendre un text que comença amb “Pau profunda” i acaba amb “El somni més bell” i va compondre part de la seva música més interiorment extàtica. Establerta en mi bemoll major, la mateixa tonalitat que Du bist der Ruh (Ets repòs), la cançó estròfica de Schubert es mou lentament i suaument a través de la bemoll major per tocar lleugerament sol menor i després puja cromàticament per tornar a mi bemoll al final. La melodia vocal, una melodia de baix que, al cap i a la fi, s’adapta a una cançó que comença en “Pau profunda”, està còmodament recolzada per un acompanyament coral de piano.
James Leonard
Nachtgesang
Tiefe Feyer
Schauert um die Welt.
Braune Schleyer
Hüllen Wald und Feld.
Trüb und matt und müde
Nickt jedes Leben ein,
Und namenloser Friede
Umsäuselt alles Seyn!
Wacher Kummer,
Verlaß ein Weilchen mich!
Goldner Schlummer,
Komm und umflügle mich!
Trockne meine Thränen
Mit deines Schleyers Saum,
Und täusche, Freund, mein Sehnen,
Mit deinem schönsten Traum.
Blaue Ferne,
Hoch über mich erhöht!
Heil’ge Sterne,
In hehrer Majestät!
Sagt mir, ist es stiller,
Ihr Funkelnden, bey euch,
Als in der Eitelkeiten
Aufruhrvollem Reich?
Cant de la nit
Una pregona solemnitat
tremoleja tot a l’entorn del món.
Un vel bru
embolcalla els boscos i els camps.
Somorta, esllanguida i fatigada
s’abalteix tota la vida
i una pau indicible
xiuxiueja al voltant de tots els éssers!
Pena que vetlles,
deixa’m per un petit instant!
Auri adormiment
vine i envolta’m amb les teves ales!
Asseca les meves llàgrimes
amb l’orla del teu vel
i enganya, amic, el meu anhel
amb el teu somni més formós.
Blava llunyania
enlairada ben alt al meu damunt!
Estrelles sacres,
en sublim majestat!
Digueu-me, vosaltres, guspires centellejants,
hi ha més silenci allà on sou,
que en les vanitats
d’aquest trasbalsat reialme?