Lieder per a qualsevol veu i piano
D 313
Die Sterne/Les estrelles
Any 1815 – 19 Octubre
Primera publicació 1895
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Langsam lieblich (A poc a poc encantador)
Llibretista.- Ludwig Gotthard Theobul Kosegarten (1758-1818)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta cançó ha romàs completament, i inexplicablement, desapreciada pels comentaristes; però ha capturat, utilitzant els mitjans musicals més simples, els sentiments d’exaltació i èxtasi que recorren gairebé totes les cançons de Schubert sobre aquest tema. Té els trets distintius de simplicitat i profunditat que distingeixen les cançons de Schubert sobre les emocions privades: les paraules “Wie wohl ist mir im Dunkeln” suggereixen la intimitat del narrador en pau amb el món, abraçant els sentiments que ningú li pot prendre: la comunió de l’home amb la natura que proporciona algunes de les experiències més transcendentals de la humanitat i, de passada, algunes de les més grans cançons de Schubert.
Die Sterne
Wie wohl ist mir im Dunkeln!
Wie weht die laue Nacht!
Die Sterne Gottes funkeln
In feyerlicher Pracht!
Komm, Ida, komm ins Freye,
Und laß in jene Bläue
Und laß zu jenen Höhn
Uns staunend aufwärts sehn.
Sieh, wie die Leyer schimmert!
Sieh, wie der Adler glüht!
Sieh, wie die Krone flimmert,
Und Gemma Funken sprüht!
Die hellen Wächter winken,
Die goldnen Wagen blinken,
Und stolz durchschwimmt der Schwan
Den blauen Ocean.
O Sterne Gottes, Zeugen
Und Boten beßrer Welt,
Ihr heißt den Aufruhr schweigen,
Der unsern Busen schwellt.
Ich seh’ hinauf, ihr Hehren,
Zu euren lichten Sphären,
Und Ahnung beßrer Lust
Stillt die empörte Brust.
O Ida, wenn die Schwermuth
Dein sanftes Auge hüllt,
Wenn dir die Welt mit Wermuth
Den Lebensbecher füllt;
So geh hinaus im Dunkeln,
Und sieh die Sterne funkeln,
Und leiser wird dein Schmerz,
Und freyer schlägt dein Herz.
Und wenn im öden Staube
Der irre Geist erkrankt;
Wenn tief in dir der Glaube
An Gott und Zukunft schwankt;
Schau auf zu jenen Fernen
Zu jenen ew’gen Sternen!
Schau auf und glaub an Gott,
Und segne Grab und Tod.
O Ida, wenn die Strenge
Des Schicksals einst uns trennt,
Und wenn das Weltgedränge
Nicht Blick noch Kuß uns gönnt;
So schau hinauf ins Freye,
In jene weite Bläue!
In jenen lichten Höhn,
Dort, dort ist Wiedersehn!
Und wenn ich einst, o Theure,
Von allem Kampf und Krieg
Im stillen Grabe feyre,
So schau empor und sprich:
»In jenen hohen Fernen,
Auf jenen goldnen Sternen,
Dort, wo’s am hellsten blitzt,
Wallt mein Verlorner itzt.«
O Sterne Gottes, Boten
Und Bürger beßrer Welt,
Die ihr die Nacht der Todten
Zu milder Dämmrung hellt!
Umschimmert sanft die Stätte,
Wo ich aus stillem Bette
Und süßem Schlaf erwach
Zu Edens schönerm Tag!
Les estrelles
Que bé em trobo en la foscor!
Com m’alena la tèbia nit!
Les estrelles de Déu centellegen
en solemne esplendor!
Vine, Ida, vine a fora
i en aquell cel,
en aquelles alçàries,
esguardem cap dalt embadalits.
Mira com brilla la Lira!
Mira com fulgura l’Àguila!
Mira com guspireja la Corona,
i la Gemma espurneja!
Els Guardians lluminosos fan senyals,
Els Carros daurats resplendeixen,
i cofoi, el Cigne neda
per el blau oceà.
Oh estrelles de Déu, testimonis
i missatgeres d’un món millor,
vosaltres feu callar el tumult
que agita els nostres cors.
Jo esguardo amunt, vers vosaltres, sublims,
vers les vostres esferes lluminoses
i l’auguri d’un millor delit
calma el meu cor revoltat.
Oh Ida, si la melangia
cobreix els teus dolços ulls,
si el món amb amargor
omple la copa de la teva vida,
aleshores surt a fora, a la foscor
i mira com centellegen les estrelles
i així la teva pena serà més lleugera
i més lliurement bategarà el teu cor.
I quan en la pols erma
el teu errívol esperit emmalalteixi,
quan profundament dintre teu la fe
en Déu i en l’esdevenidor titubegin,
esguarda cap amunt vers aquella llunyania,
vers les estrelles eternes!
Esguarda cap amunt i creu en Déu
i beneeix el sepulcre i la mort.
Oh Ida, si mai la duresa
del destí un dia ens separés
i l’opressió del món no permetés
de veure’ns i abraçar-nos,
aleshores esguarda cap amunt vers l’espai lliure,
vers aquell cel immens!
En aquella alçària lluminosa,
allà, allà ens tornarem a veure!
I si mai, oh estimada,
de totes les guerres i batalles,
la tomba silent m’allibera,
aleshores esguarda cap amunt i digues:
“En aquella alterosa llunyania,
damunt aquelles daurades estrelles,
allà on brillen amb més esclat,
peregrina ara el qui he perdut.”
Oh estrelles de Déu, missatgeres
i ciutadanes d’un món millor,
vosaltres que il·lumineu la nit dels morts
amb un clarejar més suau!
Brilleu dolçament a l’entorn de l’indret
on jo, del meu llit tranquil,
em desperti d’un dolç somni
en el dia més formós de l’edèn!