Lieder per a qualsevol veu i piano
D 312
Hektors Abschied/El comiat d’Hèctor
Any 1815 – 19 Octubre
Primera publicació 1826
En clau de fa menor, les dues versions
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759-1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
El poema de Schiller Hektors Anschied (Adéu d’Hèctor) és una barreja del comiat d’Hèctor a la seva dona Andròmaca i el comiat d’Andròmaca al cadàver d’Hèctor després que aquest hagi estat assassinat per Aquil·les. La composició de Schubert del poema de Schiller (D. 312) d’octubre de 1815 és pràcticament un gran duet operístic: primer Andròmaca canta una trista cavatina en tonalitat menor, després Hèctor respon amb una ària marcial en tonalitat major, i finalment Andròmaca canta una trista ària en tonalitat menor a la qual Hèctor respon amb una contundent cabaletta en tonalitat major.
Pel to de la música es pot deduir que Schubert sentia molta més simpatia per Andròmaca, que sabia que tant ella com el seu marit estaven condemnats, que per Hèctor, que només sap que està impacient per morir en una gloriosa batalla lluitant contra el gran Aquil·les.
James Leonard
Hektors Abschied
Andromache:
Will sich Hektor ewig von mir wenden,
Wo Achill mit den unnahbaren Händen
Dem Patroklus schrecklich Opfer bringt?
Wer wird künftig deinen Kleinen lehren
Speere werfen und die Götter ehren,
Wenn der finstre Orkus dich verschlingt?
Hektor:
Teures Weib, gebiete deinen Tränen!
Nach der Feldschlacht ist mein feurig Sehnen,
Diese Arme schützen Pergamus.
Kämpfend für den heil’gen Herd der Götter
Fall ich, und des Vaterlandes Retter
Steig’ ich nieder zu dem styg’schen Fluß.
Andromache:
Nimmer lausch’ ich deiner Waffen Schalle
Müßig liegt das Eisen in der Halle,
Priams großer Heldenstamm verdirbt.
Du wirst hingeh’n, wo kein Tag mehr scheinet,
Der Cocytus durch die Wüsten weinet,
Deine Lieb’ im Lethe stirbt.
Hektor:
All mein Sehnen will ich, all mein Denken,
In des Lethe stillen Strom versenken,
Aber meine Liebe nicht.
Horch! der Wilde tobt schon an den Mauern
Gürte mir das Schwert um, laß das Trauern!
Hektors Liebe stirbt im Lethe nicht.
El comiat d’Hèctor
Andròmaca:
Hèctor vol deixar-me per sempre
mentre Aquil·les amb les seves sobergues mans
porta sacrificis horribles a Patrocle?
Qui, en el futur, ensenyarà el teu petit fill
de llançar la javelina i d’honorar els déus,
si el tenebrós Orc et devora?
Hèctor:
Estimada esposa, refrena les teves llàgrimes!
El meu desig ardent em crida a la batalla
per protegir Pèrgam amb aquests braços.
Si moro lluitant per la sagrada mansió dels déus,
com salvador de la pàtria,
davallaré al riu Estix.
Andròmaca:
Mai més sentiré el ressò de les teves armes,
la teva espasa restarà inútil a l’estança,
l’heroica nissaga de Príam es perdrà.
Aniràs on el dia ja no brilla,
el Còcit plora a través dels deserts,
el teu amor morirà en el Leteu.
Hèctor:
Tots els meus desigs, tots els meus pensaments,
els enfonsaré en el tranquil corrent del Leteu,
però no pas el meu amor.
Escolta! La turba furiosa ja és a les muralles,
cenyeix-me l’espasa, deixa els laments!
L’amor d’Hèctor no morirà pas en el Leteu.