Lieder per a qualsevol veu i piano
D 301
Lambertine/Lambertina
Any 1815 – 12 – octubre
Primera publicació 1842
En clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Langsam, mit Ausdruck (A poc a poc, amb expressió)
Llibretista.- Joseph Alois Gleich (1772-1841) El text es va atribuir anteriorment a Joseph Ludwig Stoll (1778–1815)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Lambertine (Lambertina, D. 301), del 12 d’octubre de 1815, és essencialment una ària operística per a veu amb acompanyament de piano. Schubert va agafar un poema de quatre versos de Joseph Stoll i el va convertir en un estudi sobre la transformació de personatges en tres seccions. L’ambivalència del vers inicial està ambientada en música a l’estil de Haydn en mi bemoll major, amb una melodia vocal imponent d’una aplomada actitud aprensiva. El dolorós sofriment del segon vers es modula a fa menor amb una melodia vocal de frases curtes i ansioses. La noble acceptació dels dos versos finals retorna la música a mi bemoll major, però canvia el compàs de binari a ternari amb una melodia vocal de dolçor flexible. Al llarg de la cançó, l’acompanyament de piano, tot i que és totalment de caràcter pianístic, és més actiu que en moltes de les altres cançons de Schubert , amb contramelodies, interludis entre les seccions i un breu postludi d’una bellesa evocadora.
James Leonard
Lambertine
O Liebe, die mein Herz erfüllet,
Wie wonnevoll ist deine Seligkeit,
Doch ach, wie grausam peinigend durchwühlet
Mich Hoffnungslosigkeit.
Er liebt mich nicht, er liebt mich nicht, verloren
Ist ohne ihn des Lebens süße Lust,
Ich bin zu bittern Leiden nur geboren,
Nur Schmerz drückt meine Brust.
Doch nein, bey Gott, ich will nicht ferner klagen,
Zu sehen ihn, gönnt mir das Schicksal noch,
Darf ich ihm auch nicht meine Liebe sagen,
Gnügt mir sein Anblick doch.
Sein Bild ist Trost in meinem stillen Kummer,
Hier hab’ ich’s mir zur Wonne aufgestellt,
Dieß soll mich laben, bis daß ew’ger Schlummer
Mein mattes Herz befällt.
Lambertina
Oh, amor que omples el meu cor,
que plaent és la teva benaurança,
però ai, com em trasbalsa,
cruel i dolorosa, la desesperança.
Ell no m’estima, ell no m’estima, perdut
és el dolç goig de la vida sense ell,
he nascut només per sofrir amargament,
tan sols la pena oprimeix el meu cor.
Però no, per Déu, ja no em planyeré més,
el destí em permet de veure’l encara,
si no li puc declarar el meu amor,
esguardant-lo en tindré prou.
El seu retrat és un conhort en la meva pena silent,
aquí, per al meu goig, l’he col·locat,
ell em delectarà fins que el son etern
s’apoderi del meu cor esllanguit.