Lieder per a qualsevol veu i piano
D 297
Augenlied/Cançó dels ulls
Any 1817
Primera publicació 1895 (Primera versió)
1850 (Segona versió)
2011 (modificada la segona versió)
En clau de fa major totes les versions
Indicació de temps.- 1 cançó (2 versions i una segona versió modificada)
Etwas gehend (Alguna cosa caminant) – (primera versió)
Mässig (Moderat) (2a versió i 2a versió modificada)
Llibretista.- Johann Baptist Mayrhofer (1787–1836)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Augenlied (Cançó dels ulls) (D. 297), de principis de 1817, va ser la primera cançó de Schubert que va veure el gran tenor operístic vienès Michael Vogel . Instant-lo per dos amics íntims del compositor perquè fes una ullada a la música de Schubert , Michael Vogel va trobar Augenlied a sobre de la pila de manuscrits al piano de Schubert . Després de revisar-la, Vogel la va pronunciar “nicht übel” (no està malament), i així va néixer una bella amistat. Vogel no només es va convertir en l’intèrpret preferit de Schubert , sinó que sembla que fins i tot va ser capaç de convèncer Schubert , que odiava que li diguessin què fer, perquè musicara alguna poesia.
Atesa la qualitat poc característica i poc inspirada d’Augenlied, la pregunta que sorgeix és “va posar Schubert la cançó al capdamunt de la pila de manuscrits a propòsit, o va ser un altre cas de la infame distracció de Schubert ?”. Si bé hom podria inclinar-se cap a la segona opció, és més probable que sigui la primera. Penseu en això: Augenlied és una encantadora cançó estròfica quasi mozartiana amb delicades petites harmonies del segle XVIII i una delicada melodia vocal del segle XVIII i, per tant, una peça que no desafiaria la ment del gran tenor amb les veritables profunditats de la sorprenent originalitat de Schubert . Imagineu-vos si la primera cançó que va veure Vogel hagués estat el maníac Erlkönig de 1815: hauria entès el tenor la grandesa de la cançó o hauria pensat que Schubert estava més que una mica… boig?
James Leonard
Augenlied
Süße Augen, klare Bronnen!
Meine Qual und Seligkeit
Ist fürwahr aus euch gewonnen,
Und mein Dichten euch geweiht.
Wo ich weile, wie ich eile,
Liebend strahlet ihr mich an;
Ihr erleuchtet, ihr befeuchtet,
Mir mit Tränen meine Bahn.
Treue Sterne, schwindet nimmer,
Leitet mich zum Acheron!
Und mit eurem letzten Schimmer
Sei mein Leben auch entfloh’n.
Cançó dels ulls
Dolços ulls, clares deus!
El meu turment i la meva benaurança
els he veritablement assolit de vosaltres
i el meu poema us està dedicat.
Allà on estic, allà on vaig,
em resplendiu amorosament;
vosaltres m’il·lumineu, m’humitegeu
amb llàgrimes el meu camí.
Estrelles fidels, no desaparegueu mai,
guieu-me vers Aqueront!
I amb la vostra darrera llum
que fugi també la meva vida.
*L’Aqueront (grec: Αχέροντας, Akherondas; en grec antic: Ἀχέρων) és un riu de Grècia que neix a la regió de l’Epir i desemboca a la mar Jònica, davant l’illa de Gaios. És conegut perquè, a l’antiguitat, era considerat l’entrada a l’Inframon.
Segons la mitologia grega, Aqueront fou un déu fluvial, fill d’Hèlios i de Gea. Tenia una mainadera que es deia Mormo, o Mormòlice. Fou transformat en riu i precipitat al Tàrtar perquè havia donat aigua als titans (o als gegants) que lluitaven contra els olímpics durant la titanomàquia.
A l’Odissea apareix en una descripció del món subterrani dels Infens, juntament amb els rius Flegetont i Cocit. És el riu que han de travessar les ànimes per arribar a l’Hades, després de passar per la llacuna Aquerúsia. Les seues aigües, amargues i tèrboles, gairebé estancades, amb unes ribes fangoses i cobertes de canyissars, eren el camí per on la barca de Caront conduïa els difunts a la seua llar definitiva. És per això que el nom d’Aqueront fou donat més tard, en sentit general, al món inferior.[1]*