Lieder per a qualsevol veu i piano
D 276
Abendlied/Cançó de capvespre
Any 1815
Primera publicació 1895
En clau de la major
Indicació de temps.- Ruhig mässig (Tranquil moderat)
Llibretista.- Friedrich Leopold zu Stolberg-Stolberg (1750-1819)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
És fàcil veure per què aquest poema, ricament descriptiu de Déu a la Natura, va agradar a Schubert, que tenia divuit anys. En gran part de la poesia de Stolberg predominen Sturm und Drang i l’entusiasme elevat, per no dir l’exaltació. Això havia caigut més o menys en desgràcia entre els literats quan es va escriure aquesta cançó, però era atractiu per a un jove que exercia els seus músculs musicals. Sembla que Schubert va veure més en la poesia de Stolberg que molts altres, i tenia raó; al cap i a la fi, Auf dem Wasser zu singen, tot i que és una cançó estròfica, es classifica com una de les expressions més metafísiques del compositor. De fet, Stolberg és un dels pocs autors amb qui el compositor va estendre la seva història d’amor de 1815 fins a la dècada de 1820 (Goethe, per descomptat, va ser el més important d’ells, i és interessant notar que la cançó enregistrada aquí va ser escrita el dia del 66è aniversari del gran vell). No cal dir que ni el poema ni la música d’Abendlied aprofundeixen en les profunditats espirituals i les altures alades d’Auf dem Wasser zu singen, però la cançó és un autèntic encant. La tonalitat és La major, que John Reed diu que “desbloqueja el Schubert essencial”. En part per la seva tonalitat compartida, la introducció recorda les figuracions de piano d’un altre passeig per les meravelles de la natura, Das Lied im Grünen. La melodia és deliciosa i no exempta d’enginy a l’hora de reflectir les paraules: observeu la sortida de la lluna des del faig (“aus dem Buchenwalde”) mentre la línia vocal flota suaument cap a l’estratosfera.
Graham Johnson
Abendlied
Groß und rothentflammet schwebet
Noch die Sonn’ am Himmelsrand,
Und auf blauen Wogen bebet
Noch ihr Abglanz bis zum Strand;
Aus dem Buchenwalde hebet
Sich der Mond, und winket Ruh’
Seiner Schwester Erde zu.
In geschwollnen Wolken ballet
Dunkler sich die rothe Gluth,
Zarter Farbenwechsel wallet
Auf der Rockenblüthe Fluth;
Zwischen schwanken Halmen schallet
Reger Wachteln heller Schlag,
Und der Hirte pfeift ihm nach.
Wohlgeruch entsteigt den Auen
Dort in zartgewundnem Duft,
Und die jüngsten Stauden thauen
Kühles Labsal durch die Luft;
Jedes Blümchen saugt mit lauen
Lippen, und das Gräschen sinkt
Unter Perlen, die es trinkt.
Ihre Ringeltauben girren
Noch die Täuber sanft in Ruh’,
Düstre Fledermäuse schwirren
Nun dem glatten Teiche zu,
Und der Käfer Scharen irren,
Und der Uhu, nun erwacht,
Ziehet heulend auf die Wacht.
Mit dem Köpfchen im Gefieder,
Schlummern unsre Sänger nun,
Es verstummen ihre Lieder,
Selbst die lauten Stahre ruhn
Auf den schwanken Binsen wieder,
Nur die Nachtigall allein
Freut sich noch im Mondenschein.
Wenn die Nachtigallen flöten,
Hebe dich, mein Geist, empor!
Bei des jungen Tags Erröthen
Neig’, o Vater, mir dein Ohr!
Von der Erd’ und ihren Nöthen
Steig, o Geist! Wie Duft der Au,
Send’ uns, Vater, deinen Thau!
Cançó de capvespre
Gran i abrandat de flames roges, el sol
Sura encara al marge del cel
I, damunt les blaves onades, el seu reflex titil·la fins a la platja;
De la fageda surt la lluna i assenyala el repòs
A la seva germana la terra.
En els núvols inflats es clou
Més fosca la vermella roentor,
Delicats colors canviants onegen
Damunt el mar de flors de sègol;
Entre les tiges fluctuants ressona
Vivaç i clar el crit de la guatlla
I el pastor li respon xiulant.
Un agradable perfum sorgeix de les prades,
Allà, amb sinuoses, delicades fragàncies
I els matolls novells deixen anar un rou
De fresc confort a través de l’aire;
Cada petita flor el xucla amb llavis tebis i l’herba es vincla
Sota les perles de rosada que ella mateixa beu.
Els tudons parrupen fluixet encara
Per fer adormir els seus petits,
Rats-penats tenebrosos volen ara brunzint
Damunt l’estany d’aigües calmes
I l’eixam d’escarabats erra,
I el duc, ara despert, passa a l’aguait udolant.
Amb el caparró entre el plomatge,
Dormen ara els nostres cantaires,
Els seus cants emmudeixen,
Fins i tot el sorollós estornell reposa
En els joncs que fluctuen de nou, tan sols el rossinyol
Gaudeix encara de la llum de la lluna.
Quan els rossinyols refilen, enlaira’t esperit meu!
En la vermellor del nou dia
Acosta’m la teva orella, oh Pare!
De la terra i les seves misèries
Aixeca’t, oh esperit, com el perfum de la prada
Envia’ns, Pare, la teva rosada!