Lieder per a qualsevol veu i piano
D 265
Abendständchen/Serenata de capvespre.
Any 1815
Primera publicació 1895
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Sanft (Suau)
Llibretista.- Gabriele von Baumberg (1768-1839)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
La poetessa austríaca Gabriele von Baumberg va ser una important incondicional de Schubert des del mes d’agost de 1815. També va tenir l’honor d’inspirar el nostre compositor per a la que gairebé amb tota seguretat va ser la seva primera cançó als 13 anys: Lebenstraum, que només es conserva en forma de fragment. Les dues composicions de Baumberg, An die Sonne i Der Morgenkuss, ens mostren què podem esperar del compositor amb aquesta poesia. Baumberg va ser una de les poques poetes de Schubert, sens dubte la seva primera, i l’única dona l’obra de la qual va ambientar el 1815 (Karoline Pichler la seguiria el 1816). Per tant, és interessant veure amb quina galanteria antiquada i sol·licitud gairebé ornamentada ambienta la seva obra, ja que sens dubte hi ha un caràcter únic en les composicions de Baumberg. També confirma el que l’àvid schubertià ja sap: que lluny d’ambientar indiscriminadament qualsevol vers que li arribés a les mans, i sense importar-li ni un pèl d’on provenia, el compositor estava profundament preocupat pels seus col·laboradors poètics. Quan no els podia conèixer personalment, li agradava donar-los una forma o personalitat a la seva ment, que es va convertir en una part molt important de la música que escrivia a partir dels seus textos.
Reed i Einstein afirmen que aquesta cançó sona com Haydn, i ho fa; els preludis d’aquest Abendständchen i de Der Morgenkuss comparteixen una manera florida del segle XVIII, amb petites cascades elegants de notes com tantes volants en un vestit, que és alhora femenina i recorda l’escriptura per a teclat d’aquell mestre. Malgrat el fet que Baumberg era una dona extremadament apassionada i emancipada (i aquesta passió es manifesta en els seus versos), Schubert sembla més còmode tractant-la, i per tant els seus versos, amb cortesia en lloc de familiaritat (amb l’excepció del divertit Lob des Tokayers, que és un text molt inusual perquè la poetessa mitjana i elegant de l’època l’hagi escrit). Això no vol dir que les cançons de Baumberg siguin avorrides, ja que a part de belles melodies i un sentit de poise gairebé magistral (An die Sonne, malgrat la seva simplicitat, és un dels himnes al sol més grans mai escrits), l’oïda atenta també pot percebre deliciosos tocs d’imaginació en els acompanyaments. Fixeu-vos, per exemple, en l’exquisit petit intercanvi canònic entre la mà esquerra i la dreta a la introducció d’Abendständchen, com si en la seva ment el cantant s’imaginés a si mateix comunicant amb Lina, ella al balcó del pentagrama de sol i ell al nivell del carrer de la clau de fa, separats només per una barra, si no una reixa de ferro. Així, la idea d’una serenata s’estableix des del principi, i la suau floridesa de l’escriptura per a piano sembla exactament adequada per al “Phantasien”: les improvisacions esmentades a l’últim vers enregistrat aquí. Les referències a un llaüt aquí són una excusa més per a la manera antiquada de la música, com també ho és la formalitat del que sembla ser un plet que implica una passió no corresposta. En la seva evocació deliberada dels costums dels amants d’una època anterior, la cançó té alguna cosa en comú amb Huldigung. En aquesta interpretació, a la manera de molts Lied de l’època, la introducció de la cançó reapareix com a postludi. Tot i que això no ho especifica el compositor, sembla una llàstima tenir només una oportunitat d’escoltar aquesta inspirada línia de música per a piano. El text és aparentment una traducció d’un poema francès original, però aquest ha romàs desconegut.
Graham Johnson
Abendständchen
Sey sanft, wie ihre Seele,
Und heiter, wie ihr Blick,
O Abend! und vermähle
Mit seltner Treu das Glück.
Wenn alles schläft, und trübe
Die stille Lampe scheint,
Nur hoffnungslose Liebe
Noch helle Thränen weint:
Will ich, laß mir’s gelingen!
Zu ihrem Fenster gehn,
Ein Lied von Liebe singen;
Und schmachtend nach ihr sehn.
Vielleicht, daß Klagetöne
Von meinem Saitenspiel
Mehr wirken auf die Schöne,
Mehr reizen ihr Gefühl;
Vielleicht daß meine Saiten
Und meine Phantasie’n
Ein Herz zur Liebe leiten,
Das unempfindlich schien.
Wenn sie, im sanften Schlummer
Durch Lieder gern gestört,
Halbträumend meinen Kummer
Und meine Leiden hört;
Dann bang, und immer bänger,
Von ihrem Lager steigt,
Und was er litt, ihr Sänger,
Sich selber überzeugt:
Dann leucht’ aus deiner Höhe
Herab, geliebter Mond!
Daß ich die Thräne sehe,
Die meinen Schmerz belohnt.
Serenata de capvespre.
Sigues dolç, com la seva ànima, i clar com el seu esguard,
Oh capvespre! I enllaça
La benaurança amb la rara fidelitat.
Quan tot dorm, i somorta brilla la tranquil·la llàntia,
Tan sols l’amor sense esperança plora encara a llàgrima viva:
Voldria, deixa’m aconseguir-ho!
Anar a la seva finestra,
Cantar una cançó d’amor i, delejant, esguardar-la.
Qui sap si la tonada planyívola de les meves cordes
Tindrà més efecte en l’estimada,
Estimularà més els seus sentiments;
Qui sap si les meves cordes i la meva fantasia
Conduiran vers l’amor un cor que sembla insensible.
Quan a ella, en un son lleuger,
De bon grat, els meus cants destorbin,
Mig en somnis, sentirà la meva pena i el meu dolor;
Llavors neguitosa, i sempre més neguitosa,
Es llevarà del seu llit i ella mateixa entendrà
Com pateix el seu cantor:
Llavors, des de la teva alçaria, resplendeix estimada lluna!
Per tal que vegi les llàgrimes que recompensaran el meu dolor.