FRANZ PETER SCHUBERT D 264

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 264

Der Morgenkuß/El bes del matí


Any 1815 primera versió
Primera publicació 1872 (Primera versió)
1850 (Segona versió)
En clau de mi bemoll major Primera versió – Do major segona versió
Indicació de temps.- Una cançò
Langsam (Lentament) ambdues versions
Llibretista.-Gabriele von Baumberg (1768-1839)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

La poetessa, com si necessités reprovar qualsevol suposició baixa per part dels seus lectors, ha col·locat acuradament les paraules “després d’un ball” com a reflexió posterior al títol. Seria massa escandalós si penséssim que aquest petó a l’alba va ser un postludi d’una nit d’intimitat desenfrenada i sense acompanyant! L’autògraf de Schubert omet qualsevol menció del ball, tot i que cal admetre que el classicisme de l’ambientació suggereix una ocasió formal i uns sentiments suprimits per les exigències de la convenció. Les paraules pregnants “temps per necessitat perdut” a l’estrofa final són desarmantment franques. Que familiaritzat devia estar Schubert amb la frustració a les festes dels seus amics (per no parlar dels seus propis amics; sovint era relegat al piano per proporcionar la música de ball) on la societat oferia als joves poques oportunitats d’estar sols amb l’objecte del seu desig.

Graham Johnson

Der Morgenkuß

Durch eine ganze Nacht sich nah zu sein,
So Hand in Hand, so Arm im Arme weilen,
So viel empfinden, ohne mitzuteilen,
Ist eine wonnevolle Pein!

So immer Seelenblick im Seelenblick
Auch den geheimsten Wunsch des Herzens sehen,
So wenig sprechen, und sich doch verstehen –
Ist hohes martervolles Glück!

Zum Lohn für die im Zwang verschwundne Zeit
Dann bei dem Morgenstrahl, warm, mit Entzücken
Sich Mund an Mund und Herz an Herz sich drücken,
O dies ist – Engelseligkeit!

El bes del matí

Estar a prop l’un de l’altre durant tota una nit,
De la mà així, estar braç a braç,
Sentir tant sense compartir-ho
És una agonia feliç.

Mirar-se sempre així en l’ànima
I veure també els desitjos més secrets del cor,
Parlar tan poc i tanmateix entendre’s és un gran plaer, ple de martiri.

En pagament del temps que ens hem vist obligats a perdre
Llavors ve, amb els primers raigs del matí, càlid, amb delit,
La pressió de boca a boca i de cor a cor –
Oh això és – la felicitat dels àngels!

Si Schubert no va aconseguir sobresortir en el gènere dramàtic, sí que ho va fer al lied. Una sola dada dóna constància del seu absolut domini en aquesta forma: només durant els anys 1815 i 1816 va arribar a compondre més de cent cinquanta lieder, sense que se’n pugui dir que la quantitat vagi en detriment de la qualitat.