Lieder per a qualsevol veu i piano
D 259
An den Mond/A la lluna
Any 1815
Primera publicació 1850
En clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Ziemlich langsam (Bastant lent)
Llibretista.-Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquest poema, escrit per Goethe per a Charlotte von Stein, qui al seu torn en va escriure una versió que va afectar la seva versió final publicada, es considera amb raó un punt àlgid de la literatura alemanya. La recent autobiografia de Dietrich Fischer-Dieskau, Nachklang, pren el títol i la inspiració de la tercera estrofa del poema. Quan Schubert, que encara no tenia divuit anys, va musicar el text, ja era un veterà de Goethe: aquest és el vint-i-vuitè dels poemes d’aquest mestre que va musicar. Compositors com els amics de Goethe, Kayser i Zelter, ja ho havien intentat, així com Reichardt. El catàleg de Lieder de Challier enumera trenta-dues altres composicions abans de 1885, i no cal oblidar la magnífica cançó de Pfitzner de 1906. Capell va descriure el principal problema, tal com el veia, al qual s’enfrontava Schubert: “captar els diversos matisos dels sentiments del poeta, en què la serenitat exaltada existeix al costat del penediment salvatge, era una tasca desesperada”. Bé, no del tot desesperada. Donat que una cançó estròfica té certes limitacions (i sovint aquestes són les limitacions de la imaginació, l’audàcia i la subtilesa dels artistes intèrprets), aquesta cançó és capaç d’abastar molts estats d’ànim: èxtasi, penediment, resignació i el somriure trist en la tonalitat major, que és més eloqüent i suggerent d’emoció profunda que molts gestos plorosos més evidents. Com que cada estrofa musical utilitza dues estrofes de poesia, només es poden cantar vuit de les nou estrofes del poema (aquí s’omet la cinquena estrofa de Goethe). L’estructura extensa i més durchkomponiert de la segona versió, D296 (Volum 1), no té aquesta limitació, i de fet la profunditat i la riquesa d’aquesta cançó expansiva i atrevida podria animar la gent a passar per alt la primera versió, interpretada aquí. La petita melodia ondulant (i no cal que sigui “alegre”, que és el defecte que Reed li troba) té una simplicitat i una inevitabilitat que es pot escoltar com a perfecció o avorriment, depenent de l’afinació i la simpatia de l’oïda. Un cop après, persegueix l’oient, com una lluïssor de llum de lluna que il·lumina un racó de l’inconscient.
Graham Johnson
An den Mond
Füllest wieder Busch und Tal
Still mit Nebelglanz,
Lösest endlich auch einmal
Meine Seele ganz.
Breitest über mein Gefild
Lindernd deinen Blick,
Wie des Freundes Auge mild
Über mein Geschick.
Jeden Nachklang fühlt mein Herz
Froh und trüber Zeit,
Wandle zwischen Freud und Schmerz
In der Einsamkeit.
Fließe, fließe, lieber Fluß!
Nimmer werd ich froh;
So verrauschte Scherz und Kuß,
Und die Treue so.
Ich besaß es doch einmal,
Was so köstlich ist!
Daß man doch zu seiner Qual
Nimmer es vergißt.
Rausche, Fluß, das Tal entlang,
Ohne Rast und Ruh,
Rausche, flüstre meinem Sang
Melodien zu,
Wenn du in der Winternacht
Wütend überschwillst,
Oder um die Frühlingspracht
Junger Knospen quillst.
Selig, wer sich vor der Welt
Ohne Haß verschließt,
Einen Freund am Busen hält
Und mit dem genießt,
Was, von Menschen nicht gewußt
Oder nicht bedacht,
Durch das Labyrinth der Brust
Wandelt in der Nacht
A la lluna
Omple de nou la malesa i les valls,
En silenci, amb el teu boirós esclat,
I finalment, una vegada més,
Allibera del tot la meva ànima.
Escampa sobre el meu terrer
El teu apaivagant esguard,
Com els ulls clements de l’amic, sobre el meu destí.
Cada ressò emplena el meu cor
Del temps joiós i trist,
Camino entre la joia i el dolor en la solitud.
Corre, corre, riu estimat!
Mai més tornaré a estar alegre;
Quan s’han esvanit rialles i besades i àdhuc la fidelitat.
Vaig posseir una vegada el que és tan valuós!
El que per al propi turment no es pot mai oblidar.
Fresseja, oh riu, al llarg de la vall, sense pausa ni repòs,
Fresseja, tot xiuxiuejant melodies al meu cant,
Quan tu a les nits d’hivern
Creixes amb desmesura
O quan, a l’esplendor de la primavera, fas brotar joves poncelles.
Benaurat aquell que del món es reclou sense rancúnia,
Que estreny al seu cor un amic i amb ell gaudeix,
Del que els humans no han sabut
O ni tan sols han considerat,
El que a través del laberint del cor vagareja per la nit.