Lieder per a qualsevol veu i piano
D 257 Op. 3 Nº 3
Heidenröslein/Petita rosa silvestre
Any 1815
Primera publicació 1821
En clau de sol major
Indicació de temps.- Lieblich (Preciós)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta cançó és un d’aquells miracles schubertians per als quals no hi ha cap explicació real més enllà del geni del seu creador. Com va escriure Einstein, “Schubert no imita la tradició de la cançó popular. La crea o li proporciona una ocasió”. Segons el catàleg Deutsch, aquesta és la 24a composició de Goethe del compositor, de manera que la simplicitat i la innocència de la música no neixen de la inexperiència, sinó d’una familiaritat cada cop més profunda amb els mètodes i els mètodes goetheans. Va ser inclosa amb orgull a la col·lecció de cançons enviades al poeta l’abril de 1816, i si Goethe s’hagués molestat a fer-li-la tocar, potser s’hauria adonat que representava el cim del seu propi ideal del que havia de ser una cançó amb acompanyament de teclat: senzilla, sense trastos, permetent que les paraules s’escoltessin amb la claredat més transparent.
El poema, en si mateix una paròdia de l’estil popular, va ser escrit el 1771. En aquell moment, Goethe era estudiant de dret a la Universitat d’Estrasburg; allà va rebre la poderosa influència de J. G. Herder (només cinc anys més gran que ell), que el va animar a estudiar les belleses senzilles dels textos de cançons populars a la recerca de frescor i espontaneïtat en la seva escriptura. Aquest també va ser el període de l’afer amorós del poeta amb Friederike von Brion, i del poema Wilkommen und Abschied, com ho va fer Schubert el 1822. Tant Herder com Goethe van fer versions d’una antiga cançó popular alemanya sobre una rosa silvestre, però va ser el poema de Goethe, amb els seus matisos sexuals, el que ha sobreviscut a la versió de Herder, amb el seu to moralitzador més adequat per a l’aula que per als camps oberts.
Heidenröslein
Sah ein Knab’ ein Röslein stehn,
Röslein auf der Heiden,
War so jung und morgenschön,
Lief er schnell, es nah zu sehn,
Sah’s mit vielen Freuden.
Röslein, Röslein, Röslein rot,
Röslein auf der Heiden.
Knabe sprach: Ich breche dich,
Röslein auf der Heiden!
Röslein sprach: Ich steche dich,
Daß du ewig denkst an mich,
Und ich will’s nicht leiden.
Röslein, Röslein, Röslein rot,
Röslein auf der Heiden.
Und der wilde Knabe brach
‘s Röslein auf der Heiden;
Röslein wehrte sich und stach,
Half ihm doch kein Weh und Ach,
Mußt es eben leiden.
Röslein, Röslein, Röslein rot,
Röslein auf der Heiden.
Petita rosa silvestre
Un nen va veure una petita rosa silvestre
Una petita rosa en un erial
Era jove i bella com el matí
I va córrer per veure-la de prop
I la va mirar amb gran alegria
Petita rosa, rosilla, vermella rosa
Petita rosa en un erial.
El nen va dir: t’agafaré,
Petita rosa en un erial!
Va dir la rosa: et punxaré
Perquè sempre te’n recordis de mi
Doncs no vull patir.
Petita rosa, rosilla, vermella rosa,
Petita rosa en un erial.
Però el revoltós nen va agafar
La petita rosa de l’erial
La petita rosa es va defensar i el va punxar
De res li van servir lloa ais i gemecs
I es va veure obligada a patir
Petita rosa, rosilla, vermella rosa,
Petita rosa en un erial