Lieder per a qualsevol veu i piano
D 251
Hoffnung/L’esperança
Any 1815
En clau de sol bemoll major
Indicació de temps.- Etwas gerschwind (Una mica ràpid)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759-1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Schiller va publicar aquest text en una revista anomenada ‘Die Horen’ l’any 1797. Les Horae eren filles de Zeus i Tetis i a l’antiga Grècia sovint eren vistes com a deesses de les estacions, encarregades de les coses que passaven o es fessin en el moment adequat. De vegades es representaven preparant la ruta per a Apol·lo mentre viatjava en el seu carro en el seu paper de déu del sol. Sembla que pertanyen a un context agrícola en què el cicle de plantació, creixement i collita és fonamental per a l’experiència humana.
No obstant això, Schiller presenta l’esperança (clarament profundament vinculada a la funció de les Horae) com una cosa lleugerament diferent de la inevitabilitat del cicle implacable dels anys. Tot i que el món envelleix i es rejoveneix regularment, els humans esperen alguna cosa més que això: anhelen una millora real (“Die Welt wird alt und wird wieder jung, / Doch der Mensch hofft immer Verbesserung”). Sabem que vivim en un món cíclic, i estem subjectes a l’anar i vinguda dels esdeveniments, però també volem prendre el control de vegades, escapar del cicle i alliberar-nos. Tenim anhel d’experimentar les nostres vides com a proposades, com a lineals més que no pas cícliques. Aconseguir objectius («objectius feliços i daurats», els anomena Schiller) és com prenem una mica de control, com ens convertim en agents més que en objectes.
Hi ha maneres religioses de modelar aquesta tensió entre lectures cícliques i lineals de l’experiència humana. En les tradicions orientals, el cicle del renaixement és un fet, estem condemnats a donar voltes a menys que puguem esclatar d’alguna manera (per exemple, en el budisme se’ns anima a escapar del cicle del desig i assolir el nirvana). En les tradicions judeocristianes hi ha una distinció entre el món caigut d’un esforç implacable (el càstig d’Adam i Eva quan van ser expulsats de l’Edèn) i la salvació ofert en un “món millor”. Per tant, l’esperança funciona com una virtut més que com un estat d’ànim o un tret de personalitat en la teologia cristiana tradicional: és una cosa que hem de practicar i lluitar per aconseguir (encara que necessitem la gràcia que ens ajudi en el procés). És una cosa que fem, no una cosa que tenim. En aquest tipus de cristianisme tradicional, l’objecte principal de l’esperança es relaciona amb la vida després de la mort:
Com que ha volgut al Déu Totpoderós de la seva gran misericòrdia prendre per si l’ànima del nostre estimat germà que ha marxat d’aquí, doncs llimem el seu cos a terra; terra a terra, cendres a cendres, pols a pols; en l’esperança segura i segura de la Resurrecció a la vida eterna, per mitjà de nostre Senyor Jesucrist; qui canviarà el nostre cos vil, perquè sigui semblant al seu cos gloriós, segons l’obra poderosa, per la qual pot sotmetre totes les coses a si mateix.
(The Book of Common Prayer 1662)
Hoffnung
Es reden und träumen die Menschen viel
Von bessern künftigen Tagen;
Nach einem glücklichen, goldenen Ziel
Sieht man sie rennen und jagen.
Die Welt wird alt und wird wieder jung,
Doch der Mensch hofft immer Verbesserung.
Die Hoffnung führt ihn ins Leben ein,
Sie umflattert den fröhlichen Knaben,
Den Jüngling begeistert ihr Zauberschein,
Sie wird mit dem Greis nicht begraben;
Denn beschließt er im Grabe den müden Lauf,
Noch am Grabe pflanzt er – die Hoffnung auf.
Es ist kein leerer, schmeichelnder Wahn,
Erzeugt im Gehirne des Toren.
Im Herzen kündet es laut sich an:
“Zu was Besserm sind wir geboren!”
Und was die innere Stimme spricht,
Das täuscht die hoffende Seele nicht.
L’esperança
Els homes parlen i somien molt de dies millors que vindran;
Vers un venturós i daurat objectiu se’ls veu córrer i maldar.
El món envelleix i torna a rejovenir-se
Però l’home espera sempre el millorament.
L’esperança l’inicia a la vida,
Ella voleteja al voltant del noiet,
El seu màgic esclat engresca el jovencell,
No és enterrada amb el vell, car encara
Que al sepulcre finalitzi el seu fatigós camí,
Fins i tot allà ell hi sembra – l’esperança.
No és una vàcua, falaguera quimera
Generada a la ment d’un foll.
Ella proclama al cor en veu alta:
“Hem nascut per quelcom millor!”
I el que diu la veu interior,
No enganya mai l’ànima que espera.