Lieder per a qualsevol veu i piano
D 247 Op. posth. 118 Nº6
Die Spinnerin/La filadora
Any 1815
Primera publicació 1829
En clau de si menor
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquest poema és el material ideal per a una cançó estròfica; de fet, qualsevol intent de trobar una solució completament composta donaria lloc a alguna cosa més semblant a una òpera. Les paraules són summament subtils, com també ho són el drama i el sentit de la tragèdia, i alguna cosa més propera a la cançó popular que el lied sembla completament adequada. La noia també, senzilla sense ser estúpida, seria més propensa a cantar alguna cosa repetitiva, submergint-se en la seva obra. Schubert ha trobat les seves idees principals aquí a partir de la idea de filar: les semicorxeres estan realment filades, com fil de lli, delicadament teixides, passant per l’ordit i la trama del pentagrama. La tonalitat original és impossible per a ningú més que per a la soprano més aguda i alegre, i fins i tot llavors la tessitura és massa alta per a la fonació de paraules comprensibles; potser és per això que tan pocs cantants s’emprenen aquesta obra mestra, perquè així és, i també hi ha els habituals reptes descoratjadors de pintar i memoritzar cançons estròfiques. La història és tràgica de seducció, explotació i desgràcia (perquè sens dubte això és al que s’enfronta la noia quan es descobreix el seu secret), però es relata sense sentimentalisme ni autocompassió, i per això és encara més commovedora. John Reed anomena això “una vindicació triomfal de les opinions de Goethe sobre la supremacia de la cançó estròfica”. Va ser el quart element d’un llibre de composicions de Goethe que Josef von Spaun va enviar al gran poeta el 1816, però va passar desapercebuda i no reconeguda com la resta. És potser una de les composicions estròfiques més concentrades i efectives de Schubert, ja que la monotonia de la repetició, la sensació que una de les velles i tristes històries de la vida torna a passar, està integrada en la forma mateixa de la cançó.
Die Spinnerin
Als ich still und ruhig spann,
Ohne nur zu stocken,
Trat ein schöner junger Mann
Nahe mir zum Rocken.
Lobte, was zu loben war;
Sollte das was schaden?
Mein dem Flachse gleiches Haar,
Und den gleichen Faden.
Ruhig war er nicht dabei,
Ließ es nicht beim Alten;
Und der Faden riß entzwei,
Den ich lang’ erhalten.
Und des Flachses Steingewicht
Gab noch viele Zahlen;
Aber, ach! ich konnte nicht
Mehr mit ihnen prahlen.
Als ich sie zum Weber trug,
Fühlt’ ich was sich regen,
Und mein armes Herze schlug
Mit geschwindem Schlägen.
Nun, beim heißen Sonnenstich,
Bring’ ich’s auf die Bleiche,
Und mit Mühe bück’ ich mich
Nach dem nächsten Teiche.
Was ich in dem Kämmerlein
Still und fein gesponnen,
Kommt – wie kann es anders sein? –
Endlich an die Sonnen.
La filadora
Quan jo filava tranquil·la i en silenci,
sense interrupció,
entrà un bell home jove
i se m’atansà a la filosa.
Féu lloança de tot el que es podia lloar;
quin mal pot fer això?
Els meus cabells semblants al lli,
així com també el meu fil.
Amb això no es calmà pas
i no deixà res al seu lloc;
el fil s’esquinçà
amb el que tanta estona havia filat.
I el torn de filar
féu encara molts fils
però, ai! d’ells ja no en vaig poder
fer ostentació.
Quan els vaig dur al teixidor,
sentia en mi un fremiment
i el meu pobre cor
bategava més de pressa.
Doncs bé, els dies de sol abrusador
els porto a l’estenedor,
i amb molt d’esforç m’ajupo
a l’estany més proper.
Tot el que, a la meva petita cambra,
he filat finament i tranquil·la,
arriba – com podria ser d’altra manera? –
finalment al sol.