Lieder per a qualsevol veu i piano
D 227
Idens Nachtgesang/La cançó de la nit d’Ida
Any 1815
Primera publicació 1885
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.-Zart, langsam -(A poc a poc, suaument )
Llibretista.- Ludwig Gotthard Kosegarten (1758-1818)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Idens Nachtgesang (Cançó d’Ida a la nit, D. 227) és una de les cinc composicions de la poesia de Ludwig Kosegarten que Schubert va compondre el 7 de juliol de 1815. De fet, 1815 va ser l’any en què Schubert va composar els versos sentits de Kosegarten: en total, va escriure 20 cançons sobre la seva poesia aquell any. Per a Idens Nachtgesang, Schubert va adaptar el text apassionat de Kosegarten (Oh! Nit! Oh! Estrelles!) a una música ràpida de doble compàs major, la melodia vocal ardent de la qual s’accentua amb un acompanyament de piano més contingut amb una deliciosa suspensió a la cadència final. Tot i que no és una de les millors composicions de Schubert per a Kosegarten, Idens Nachtgesang continua sent una diversió agradable.
Idens Nachtgesang
Vernimm es, Nacht, was Ida dir vertrauet,
Die satt des Tags in deine Arme flieht.
Ihr Sterne, die ihr hold und liebend auf mich schauet,
Vernehmt süß lauschend Idens Lied.
Den ich geahnt in liebvollen Stunden,
Dem sehnsuchtskrank mein Herz entgegen schlug,
O Nacht, o Sterne, hört’s, ich habe ihn gefunden,
Des Bild ich längst im Busen trug.
Um seine Wiege lächelten die Musen,
Urania kost’ ihm auf dem keuschen Schoß,
Die Schönheit tränket’ ihn an ihrem Nektarbusen,
Und jede Charis zog ihn groß.
In seinen Augen blitzt promethisch Feuer.
Gerecht entbrennt sein Herz in Lieb und Zorn.
Es lüpft dem Schmachtenden die Wahrheit ihren Schleier;
Ihm sprudelt Phöbus heil’ger Born.
Freund, du bist mein, nicht für die kurze Reise,
Die durch das Labyrinth des Lebens führt;
Sieh, sieh dies Sphären dort, die ewig schönen Kreise,
Wo fester unser Band sich schnürt.
Freund, ich bin dein, nicht für den Sand der Zeiten,
Der schnellversiegend Chronos Uhr entfleußt,
Dein für den Riesenstrom heilvoller Ewigkeiten,
Der aus des Ew’gen Urne scheußt.
Escolta, nit, el que et va a confiar l’Ida,
Ella que, saciada de dia, fuig als teus braços,
Estrelles, que em mires amb tanta bellesa i amor,
Escolta el cant de l’Ida amb dolça atenció.
Aquell que jo anhelava en hores plenes d’amor,
Aquell que el meu cor s’afanyava a saludar, tan malalt d’enyorança,
Oh nit, oh estrelles, escolteu! L’he trobat,
Aquell la imatge del qual vaig portar al pit durant tant de temps.
I les muses van somriure al voltant del seu bressol,
Urania el va acariciar a la seva casta falda.
Va beure en bellesa del seu pit que donava nèctar,
I cadascuna de les Gràcies va contribuir a la seva educació.
Als seus ulls brilla un foc prometeu.
El seu cor s’encén justament amb amor i ràbia.
La veritat aixeca el vel d’aquells que llanguien;
La font sagrada de Phoebus està bullint per a ell.
Amic, ets meu, no només per a un curt viatge,
Conduint pel laberint de la vida;
Mireu, mireu aquelles esferes d’allà, l’etern bell cercle
On la nostra unió estarà més lligada.
Amic, soc teu, no només per les sorres del temps
Que tan ràpidament s’esgoten mentre flueixen pel rellotge de Cronos,
Soc teu pel gegantí riu de les eternitats sanes
Que s’aboca de l’urna de l’Etern.