FRANZ PETER SCHUBERT D 225

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 225 op 5/Nº 3

Der Fischer/ El pescador


Any 1815 juliol amdues versions
Primera publicació.- 1970 (Primera versió)
1821 (Segona versió)
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Una cançó –  Mässig Moderat (Ambdues versions)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)
Llenguatge.-Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria per a Antonio Salieri

Schubert tenia una capacitat infinita per inventar diferents tipus de música aquàtica. A la primera cançó (Das Wandern) del seu cicle Schöne Müllerin, troba un motiu que serveix tant per suggerir el noi moliner que camina feliçment com l’aigua fent la seva feina, impulsant les moles. Inventar acompanyaments versàtils és el secret d’escriure una bona cançó estròfica. Der Fischer està en la mateixa tonalitat de si bemoll que Das Wandern, i també és música aquàtica que serveix per a més d’un propòsit, ja que aquesta és una cançó estròfica per excel·lència. Goethe pensava que era incorrecte que “un fals interès pel detall” s’hagués de “demanar i despertar” en la composició de cançons. Aquesta afirmació dogmàtica fa que les cançons durchkomponiert (composades a fons) sonin com pornografia musical. Però fins i tot Goethe (que va ignorar les composicions que Schubert li va enviar, entre elles aquesta cançó) no s’hauria pogut oposar a alguna cosa tan simple i directa com Der Fischer. La melodia és robusta; L’acompanyament provoca una tempesta, però amb l’ajuda d’uns quants mordants i unes línies de baix emotives amb tocs de trompa pot suggerir els afalacs de la sirena tipus Lorelei als versos centrals. La desaparició del pescador al final és tan peremptòria com el postludi polivalent. Hi ha una força i una dolçor molt alemanyes en tota aquesta simplicitat i Schubert iguala fidelment Goethe en la seva vena de cançó popular. Tot i que el compositor sovint creava cançons discursives i experimentals, també era capaç d’escriure música concisa i sense complicacions.

Der Fischer

Das Wasser rauscht’, das Wasser schwoll,
Ein Fischer saß daran,
Sah nach dem Angel ruhevoll,
Kühl bis ans Herz hinan.
Und wie er sitzt, und wie er lauscht,
Theilt sich die Flut empor.
Aus dem bewegten Wasser rauscht
Ein feuchtes Weib hervor.

Sie sang zu ihm, sie sprach zu ihm:
Was lockst du meine Brut
Mit Menschenwitz und Menschenlist
Hinauf in Todesglut?
Ach, wüsstest du, wie’s Fischlein ist
So wohlig auf dem Grund,
Du stiegst herunter, wie du bist,
Und würdest erst gesund.

Labt sich die liebe Sonne nicht,
Der Mond sich nicht im Meer?
Kehrt wellenatmend ihr Gesicht
Nicht doppelt schöner her?
Lockt dich der tiefe Himmel nicht?
Das feuchtverklärte Blau?
Lockt dich dein eigen Angesicht
Nicht her in ew’gen Tau?

Das Wasser rauscht’, das Wasser schwoll,
Netzt’ ihm den nackten Fuß;
Sein Herz wuchs ihm so sehnsuchtsvoll
Wie bei der Liebsten Gruß.
Sie sprach zu ihm, sie sang zu ihm;
Da war’s um ihn geschehn:
Halb zog sie ihn, halb sank er hin,
Und ward nicht mehr gesehn.

El pescador

 

L’aigua rugia, l’aigua s’inflava,
Un pescador hi era assegut al costat,
Mirant la seva canya de pescar amb calma,
Mantenint la calma fins i tot al cor.
I mentre seu i escolta,
Les inundacions pugen i es divideixen:
De l’aigua pertorbada sorgeix
una dona humida.

Ella li cantava, li parlava:
“Per què enganyes la meva prole
amb bromes humanes i astúcia humana,
atraient-los cap a la resplendor mortal?
Oh, si sabessis què se sent al ser un peixet
tan feliç al fons del mar,
baixaries, tal com ets,
i això et curaria d’una vegada per totes.

No es refresca el sol estimat
al mar, i també la lluna?
No semblen doblement belles les seves cares, respirant les onades, quan es reflecteixen?
No t’atrau el cel profund,
amb el seu blau transfigurat per l’aigua?
No et sents atret pel teu propi rostre
aquí, cap a la rosada eterna?

L’aigua rugia, l’aigua s’inflava,
mullant-li el peu nu;
el seu cor s’omplia de desig,
com si el saludés el seu estimat.
Ella li parlava, li cantava;
llavors ell ho va tenir;
ella el va mig estirar, ell es va mig enfonsar,
i mai més el van veure.

Es pensa tòpicament que Schubert va rebutjar el matrimoni i va viure amb Franz Schober i Johann Mayrhofer, a qui es va anomenar el seductor de Schubert i misogin excèntric i suïcida, respectivament.