Lieder per a qualsevol veu i piano
D 222
Lieb Minna/Estimada Minna
Any 1815- 2 juliol
Primera publicació 1885
En clau de fa menor
Indicació de temps.- Sehr langsam schmerzlich (Molt a poc a poc, dolorosament)
Llibretista.- Albert Stadler (1794–1888)
Llenguatge.- Alemany
Període Romàntic
Per a veu i piano
Alguns comentaristes han qualificat la Lieb Minna (Estimada Minna) d’Albert Stadler de sentimental i trivial, amb una heroïna lamentable d’una història patètica (noia estima un noi, un noi mor a la batalla, una noia mor en trobar la seva tomba). Però qui diria això del tendre i amorós retrat musical de Lieb Minna (D. 222) de Schubert, del 2 de juliol de 1815? Una ambientació estròfica lenta i emotiva en fa menor que s’inclina cap a la bemoll major, la Minna de Schubert és una heroïna lamentable però no patètica d’una època en què els homes realment morien a la batalla i les dones sentien el seu amor per ells tan profundament que podien i moririen sense ells. Tot i que aquells dies ja han passat, la Lieb Minna de Schubert roman per recordar-nos el cost del veritable amor.
James Leonard
Lieb Minna
“Schwüler Hauch weht mir herüber,
Welkt die Blum’ an meiner Brust,
Ach, wo weilst du, Wilhelm, Lieber?
Meiner Seele süße Lust!
Ewig Weinen,
Nie Erscheinen!
Schläfst wohl schon im kühlen Schooße,
Denkst auch mein noch unterm Moose?”
Minna weinet, es verflogen
Mählig Wang – und Lippenrot.
Wilhelm was hinausgezogen
Mit den Reihn zum Schlachtentod.
Von der Stunde
Keine Kunde!
Schläfst wohl längst im kühlen Schooße,
Denkst dein Minna unterm Moose.
Liebchen sitzt im stillen Harme,
Sieht die gold’nen Sternlein ziehn,
Und der Mond schaut auf die Arme
Mitleidsvollen Blickes hin,
Horch, da wehen
Aus den Höhen
Abendlüftchen ihr herüber;
Dort am Felsen harrt dein Lieber.
Minna eilt im Mondenflimmer
Bleich und ahnend durch die Flur,
Findet ihren Wilhelm nimmer,
Findet seinen Hügel nur.
“Bin bald drüben
Bei dir Lieben,
Sagst mir aus dem kühlen Schooße:
Denk’ dein, Minna, unterm Moose.”
Und viel tausend Blümchen steigen
Freundlich aus dem Grab herauf.
Minna kennt die Liebeszeugen,
Bettet sich ein Plätzchen drauf.
“Bin gleich drüben
Bei dir Lieben!”
Legt sich auf die Blümchen nieder
Findet ihren Wilhelm wieder.
Estimada Minna
“Un oreig xafogós bufa cap aquí,
La flor al meu pit es marceix
Ai, on ets tu, Wilhelm, estimat?
El dolç goig de la meva ànima!
Ploro sense parar
Tu no tornes mai!
Potser ja fa temps que dorms a les fredes entranyes
O penses que la teva Minna jau també sota la molsa?”
Minna plora, poc a poc s’esblaima
La vermellor dels seus llavis i galtes.
Wilhelm va marxar amb la seva tropa
Per trobar la mort al camp de batalla.
Fins aquest moment, cap notícia!
Potser ja fa temps que dorms a les fredes entranyes
O penses que la teva Minna jau també sota la molsa?”
L’estimada resta en silenciosa aflicció,
Veu passar les estrelles daurades
I la lluna esguarda la pobra
Amb ulls plens de compassió,
Escolteu, com dels cimadals bufen els oratjols
Del capvespre al seu envers;
Allà a les roques t’espera el teu estimat.
A la llum tremolosa de la lluna, Minna s’apressa,
Pàl·lida i plena de pressentiment, per els camps,
Però de cap manera troba el seu Wilhelm,
Només troba el seu túmul funerari.
“Ben aviat seré allà al teu costat, amor meu,
Si de les fredes entranyes em dius:
Penso en tu Minna sota la molsa.”
I molts milers de flors s’aixequen
Amicalment damunt la tomba.
Minna coneix el testimoniatge de l’amor,
I s’hi fa un petit llit al damunt.
“Seré de seguida al teu costat estimat meu!”
S’ajeu damunt les flors i retroba el seu Wilhelm.