FRANZ PETER SCHUBERT D 208 D 212

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 208 – D 212

Die Nonne/La monja

Any 29 May 1815 (Primera versió)
16 Juny 1815 (Segona versió)
Primera publicació 1897 (Primera versió)
1895 (Segona versió)
En clau de la bemoll major
Indicació de temps.- Mässig erzählend (Moderadament narratiu)
Llibretista.-Ludwig Christoph Heinrich Hölty (1748-1796)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

El poema d’11 versos de Hölty explica una història que només escalfaria el cor de la feminista més fervent que odia els homes: una monja que traeix els seus vots per un cavaller que parla amb elegancia és posteriorment traïda pel seu cavaller, el fa assassinar per venjança i més tard “li arrenca el cor malvat” i “el trepitja sota els peus”. Tot i que la música de Schubert és força enginyosa a l’hora de trobar imatges musicals per a aquesta història horrible i tot i que la seva música és molt menys violenta que el poema de Hölty , tanmateix s’acosta tant a la música vulgar com qualsevol altra peça de Schubert ho podria fer.

Die Nonne

Es liebt’ in Welschland irgendwo
Ein schöner junger Ritter
Ein Mädchen, das der Welt entfloh,
Troz Klosterthor und Gitter;
Sprach viel von seiner Liebespein,
Und schwur, auf seinen Knieen,
Sie aus dem Kerker zu befreyn,
Und stets für sie zu glühen.

“Bey diesem Muttergottesbild,
Bey diesem Jesuskinde,
Das ihre Mutterarme füllt,
Schwör’ ich’s dir, o Belinde!
Dir ist mein ganzes Herz geweiht,
So lang ich Odem habe,
Bei meiner Seelen Seligkeit!
Dich lieb’ ich bis zum Grabe.”

Was glaubt ein armes Mädchen nicht,
Zumal in einer Zelle?
Ach! sie vergaß der Nonnenpflicht,
Des Himmels und der Hölle.
Die, von den Engeln angeschaut,
Sich ihrem Jesu weihte,
Die reine schöne Gottesbraut,
Ward eines Frevlers Beute.

Drauf wurde, wie die Männer sind,
Sein Herz von Stund’ an lauer,
Er überließ das arme Kind
Auf ewig ihrer Trauer,
Vergaß der alten Zärtlichkeit
Und aller seiner Eide,
Und flog, im bunten Gallakleid,
Nach neuer Augenweide;

Begann mit andern Weibern Reihn,
Im kerzenhellen Saale,
Gab andern Weibern Schmeichelein,
Beim lauten Traubenmahle.
Und rühmte sich des Minneglücks
Bei seiner schönen Nonne,
Und jedes Kusses, jedes Blicks
Und jeder andern Wonne.

Die Nonne, voll von welscher Wuth,
Entglüht’ in ihrem Muthe,
Und sann auf nichts als Dolch und Blut,
Und schwamm in lauter Blute.
Sie dingte plözlich eine Schaar
Von wilden Meuchelmördern,
Den Mann, der treulos worden war,
Ins Todtenreich zu fördern.

Die bohren manches Mörderschwert
In seine schwarze Seele;
Sein schwarzer, falscher Geist entfährt,
Wie Schwefeldampf der Höhle;
Er wimmert durch die Luft, wo sein
Ein Krallenteufel harret.
Drauf ward sein blutendes Gebein
In eine Gruft verscharret.

Die Nonne flog, wie Nacht begann,
Zur kleinen Dorfkapelle,
Und riß den wunden Rittersmann
Aus seiner Ruhestelle,
Riß ihm das Bubenherz heraus,
Recht ihren Zorn zu büßen,
Und trat es, daß das Gotteshaus
Erschallte, mit den Füßen.

Ihr Geist soll, wie die Sagen gehn,
In dieser Kirche weilen,
Und, bis im Dorf die Hahnen krähn,
Bald wimmern und bald heulen.
Sobald der Seiger zwölfe schlägt,
Rauscht sie, an Grabsteinwänden,
Aus einer Gruft empor, und trägt
Ein blutend Herz in Händen.

Die tiefen hohlen Augen sprühn
Ein düsterrothes Feuer,
Und glühn, wie Schwefelflammen glühn,
Durch ihren weißen Schleyer.
Sie gafft auf das zerrißne Herz,
Mit wilder Rachgeberde,
Und hebt es dreymal himmelwärts,
Und wirft es auf die Erde;

Und rollt die Augen voller Wuth,
Die eine Hölle blicken,
Und schüttelt aus dem Schleyer Blut,
Und stampft das Herz in Stücken.
Ein dunkler Todtenflimmer macht
Indeß die Fenster helle.
Der Wächter, der das Dorf bewacht,
Sah’s oft in der Kapelle.

La monja

En algun lloc d’Itàlia un bell i jove cavaller estimava
Una donzella que s’havia retirat del món
I que era darrere la porta i el reixat del convent;
ell parlava sovint de la seva pena d’amor, i jurà de genolls,
Alliberar-la de la seva reclusió
I estimar-la per sempre amb fervor.

“Per aquesta imatge de la Mare de Déu, per aquest Nen Jesús,
Que els seus braços maternals carreguen, et juro, oh Belinde!
Que el meu cor sencer et serà consagrat tant de temps com tingui alè,
Per el salvament de la meva ànima!
T’estimaré fins a la tomba.”

Què no es creuria una pobre donzella, sobretot estant en una cel·la?
Ai! Ella oblidà els seus deures de monja, el cel i l’infern.
Ella, que sota l’esguard dels àngels,
S’havia consagrat a Jesús,
La pura i bella núvia de Déu, esdevingué la presa d’un sacríleg.

Temps més tard, i tal com són els homes,
El cor d’ell es va anar entebeint d’hora en hora,
I abandonà la pobra criatura per sempre a la seva aflicció.
Ell oblidà la primerenca tendresa i tots els seus juraments,
I fugí amb llampant vestimenta de gala a la recerca de nous plaers;

Començà a ballar amb altres dones
En sales il·luminades per candelers,
Començà a fer afalacs a d’altres dones
En banquets plens de vi i gatzara.
I es vantà de l’èxit amorós amb la seva bella monja
I de cada bes, de cada esguard, i dels tots els altres delits.

La monja, plena de ràbia italiana,
S’aflamà en el seu esperit, i no pensà en res més que punyals i sang,
Immersa en dèries sanguinàries.
Tot d’una, contractà una banda
De ferotges assassins a sou,
Per què l’home que l’havia traït,
Fos enviat al reialme de la mort.

Ells clavaren més d’una espasa homicida
En la seva ànima negra;
El seu fosc, pèrfid esperit s’escapà
Com els vapors sulfurosos d’una gruta;
Gemegant en l’aire on les urpes d’un diable l’esperaven.
Tot seguit, el seu cadàver sangonent
Fou colgat en un sepulcre.

Al caure la nit, la monja corregué
A la petita capella del poble,
I tragué el cavaller mort del seu lloc de repòs,
Li arrancà el seu cor de brivall i, per satisfer la seva ràbia,
El trepitjà fort amb els peus perquè ressonés en el temple.

Segons diu la llegenda, el seu esperit
Roman en aquesta església,
I, fins que el gall canta en el poble,
Adés gemegant, adés udolant.
Tan aviat com l’agulla del rellotge toca les dotze,
Als murs de làpides, ella surt bramulant d’un sepulcre i porta
Un cor sagnant a les mans.

Els seus ulls enfonsats, buits, espurnegen
Un llòbrec foc vermell,
I fulguren com flames sulfuroses,
A través del seu vel blanc.
Ella esguarda el cor esquinçat,
Amb un posat ferotge de venjança,
L’aixeca tres cops vers el cel i el llença a terra;

I fa girar els seus ulls que veuen l’infern,
S’espolsa la sang del seu vel
I picant de peus, parteix el cor a trossos.
Entretant, un pàl·lid besllum de morts il·lumina les finestres.
El guardià que vigila el poble sovint l’ha vist a la capella.

L’any 1816 es van produir canvis significatius. Schober, estudiant i de bona família i alguns mitjans, va convidar Schubert a allotjar-se amb ell a casa de la seva mare. La proposta era especialment oportuna, perquè Schubert acabava de presentar la sol·licitud sense èxit per al lloc de capellmeister a Laibach, i també havia decidit no reprendre.