Lieder per a qualsevol veu i piano
D 195 opus 173 Nº1
Amalia
Any 1815
Primera publicació 1867
En clau de la major
Indicació de temps.- Mässsig, lieblich (Temperat, dolç )
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759-1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Schubert va prendre el text de la seva cançó Amalia de la famosa obra de Friedrich von Schiller, Die Räuber (Els lladres). El personatge d’Amalia, la protagonista femenina del drama, està enamorada del protagonista, i en aquest poema de quatre versos de l’acte III, recorda el seu estimat. L’arranjament de Schubert del maig de 1815 és pràcticament una escena d’una òpera no escrita. La cançó comença amb un potent arioso que descriu l’estimat; passa a un recitatiu extasiat quan recorda els seus petons; es converteix en una ària apassionada mentre els seus “esperits es precipitaven, volaven i es fusionaven”; i torna a una versió més trista de l’arioso inicial amb les paraules “S’ha anat… en va, ah, en va”. L’acompanyament de piano serveix com una orquestra en miniatura per donar suport a la soprano en el seu vol.
James Leonard
Amalia
Schön wie Engel voll Walhallas Wonne,
Schön vor allen Jünglingen war er,
Himmlisch mild sein Blick, wie Maiensonne,
Rückgestrahlt vom blauen Spiegelmeer.
Seine Küsse – Paradiesisch Fühlen!
Wie zwei Flammen sich ergreifen, wie
Harfentöne in einander spielen
Zu der himmelvollen Harmonie –
Stürzten, flogen, schmolzen Geist in Geist zusammen,
Lippen, Wangen brannten, zitterten
Seele rann in Seele – Erd’ und Himmel schwammen
Wie zerronnen um die Liebenden!
Er ist hin – vergebens, ach vergebens
Stöhnet ihm der bange Seufzer nach!
Er ist hin, und alle Lust des Lebens
Rinnet hin in ein verlor’nes Ach!
Amalia
Bell com un àngel, ple de les delícies del Valhalla,
Ell era el més formós de tots els jovencells,
El seu esguard era diví, com el sol de maig
Reflectit per el blau mirall del mar.
Els seus petons – sensacions paradisíaques!
Com dues flames que s’abracen, com
Acords d’arpa sonant uns amb els altres
En una harmonia celestial
Els nostres esperits queien, volaven, es fonien ensems,
Els llavis, les galtes abrusaven, tremolant fluïen
Ànima en ànima – el cel i la terra suraven
Com esvanits entorn dels amants!
Ell ha marxat – debades, ai endebades
El crida el meu sospir angoixat!
Ell ha marxat, i tota la joia de la vida
S’escola en un desolat lament!