Lieder per a qualsevol veu i piano
D 193
An den Mond/A la lluna
Any 1815/05/17 (amdues versions)
Primera publicació 1826 (Segona versió)
1982 (Primera versió)
En clau de fa menor -amdues versions
Indicació de temps.- Langsam, wehmüthig (Lent, nostàlgic); Etwas geschwind (Una mica ràpid; Com a dalt (amdues versions)
Llibretista.- Ludwig Christoph Heinrich Hölty (1748-1796)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta és una cançó justament celebrada, famosa no només per la seva melodia, sinó també pel seu acompanyament i introducció: els tresells ondulants que ens recorden tan potentment la Sonata “Clar de lluna” de Beethoven, i la línia melòdica meravellosament inexorable a la mà esquerra, que es mou simplement cap a la submediant i enrere, però d’alguna manera el conjunt resplendeix transparentment amb la inspiració romàntica més tendra. Comparteix la seva tonalitat, compàs i acompanyament de tresells amb el gran himne a la lluna de Bellini, “Casta Diva” de Norma, escrit setze anys després. És interessant que la cançó només tingui una introducció a la versió impresa, cosa que ens fa suposar que, a la manera més autèntica del segle XIX, el compositor havia improvisat introduccions (potser diferents) per a interpretacions informals. La parcialitat de Schubert, com Wolf després d’ell, per una cadena de modulacions en terceres dóna els seus fruits en el moment oportú per als regnes distants de “Phantasien und Traumgestalten”. La secció central, fermament ancorada en el present i en el relatiu major, té un lleuger staccato que afegeix tocs de llum solar brillant, antítesi del legato de la lluna, a les fulles dels faigs i els til·lers. Sota unes mans massa fortes, aquesta secció pot sonar massa alegre per al bé del conjunt, i els intèrprets han d’anar amb compte. El canvi sens dubte neteja el paladar de l’oïda per a un retorn màgic a la música atmosfèrica de l’obertura. Aquest recurs s’utilitza en diverses cançons de Schubert, inclosa Erlafsee, i en moviments lents de peces per a piano i música de cambra: saludem el retorn d’un tema oníric o nostàlgic amb encara més delit, quan la música intermèdia ens ha portat sense concessions al present. Aquesta és la primera, i possiblement la més gran, de les vint-i-tres composicions de Hölty, totes daten del 1815 i el 1816.
Graham Johnson
Geuß, lieber Mond, geuß deine Silberflimmer
Durch dieses Buchengrün,
Wo Phantasien und Traumgestalten immer
Vor mir vorüber fliehn.
Enthülle dich, dass ich die Stätte finde,
Wo oft mein Mädchen saß,
Und oft, im Wehn des Buchbaums und der Linde,
Der goldnen Stadt vergaß.
Enthülle dich, dass ich des Strauchs mich freue,
Der Kühlung ihr gerauscht,
Und einen Kranz auf jeden Anger streue,
Wo sie den Bach belauscht.
Dann, lieber Mond, dann nimm den Schleier wieder,
Und traur’ um deinen Freund,
Und weine durch den Wolkenflor hernieder,
Wie dein Verlassner weint!
A la Lluna
Aboca, estimada lluna, aboca el teu llampurneig argentat
per aquest verd de la fageda,
on fantasies i visions de somnis
voletegen al meu davant!
Treu-te el vel, per què pugui trobar els llocs
on sovint s’estava la meva estimada
i, en el brufol del faig i del til·ler, moltes vegades
la ciutat daurada oblidava!
Treu-te el vel, per què pugui gaudir dels matolls
que li donaven un brogit fresquívol,
i posar una garlanda a aquella prada,
on ella escoltava el rierol!
Després, estimada lluna, torna’t a posar el vel
i plany el teu amic
i, a través del crespó dels núvols, vessa llàgrimes avall
com plora també qui ha estat abandonat!