Lieder per a qualsevol veu i piano
D 166
Amphiaraos/Amfiarau
Any 1815
Primera publicació 1894
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Etwas langsam mit Kraft (Una mica lent amb la potència)
Llibretista.- Carl Theodor Körner (1791-1813)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Una de les millors invencions de Schubert en la seva maduresa va ser la creació del cicle de cançons, una sèrie de cançons relacionades que expliquen una història particular sobre un personatge en particular. Potser Schubert va inventar el cicle de cançons perquè molts dels seus intents juvenils de contar una història particular sobre un personatge en particular en balades llargues van ser aquests fracassos. La seva interpretació de l’Amphiaraos (D. 166) de Theodor Körner , l’1 de març de 1815, és precisament un fracàs d’aquest tipus, tot i que un fracàs més honorable que la majoria de les balades de Schubert . La relativa brevetat de la cançó (set versos que duren menys de set minuts d’interpretació) és un factor atenuant, però una inspiració més important podria haver estat el deure que Schubert sentia envers la memòria del seu amic Körner . El poema de Körner explica la història de l’heroi grec que mor honorablement en batalla i, irònicament, el mateix Körner va morir en batalla durant les guerres d’independència austríaques contra Napoleó. Així, hi ha una serietat en la música inicial de l’Amphiaraos que gairebé la redimeix de la música central i final trivial. L’obertura de piano i el recitatiu de la primera estrofa són força commovedors; la marxa heroica de la segona i tercera estrofa continua eficaçment l’estat d’ànim marcial de l’inici; i la sorprenent constatació de la imminent fatalitat de la quarta estrofa està brillantment adaptada a un contundent recitatiu instrumental. Però la música de batalla de la cinquena i sisena estrofa és memoritzada, i el desenllaç de la setena estrofa sembla massa abrupte per l’acumulació que ha rebut. Potser tampoc hauria tingut èxit establir el poema de Körner com un cicle de cançons, però la cançó apuntava a les ambicions de Schubert en formes vocals més àmplies.
James Leonard
Amphiaraos
Vor Thebens siebenfach gähnenden Thoren
Lag im furchtbaren Brüderstreit
Das Heer der Fürsten zum Schlagen bereit,
Im heiligen Eide zum Morde verschworen.
Und mit des Panzers blendendem Licht
Gerüstet, als gält’ es die Welt zu bekriegen,
Träumen sie jauchzend von Kämpfen und Siegen,
Nur Amphiaraos, der Herrliche, nicht.
Denn er liest in dem ewigen Kreise der Sterne,
Wen die kommenden Stunden feindlich bedrohn.
Des Sonnenlenkers gewaltiger Sohn
Sieht klar in der Zukunft nebelnde Ferne.
Er kennt des Schicksals verderblichen Bund,
Er weiß, wie die Würfel, die eisernen, fallen,
Er sieht die Moira mit blutigen Krallen,
Doch die Helden verschmähen den heil’gen Mund.
Er sah des Mordes gewaltsame Thaten,
Er wußte, was ihm die Parce spann.
So ging er zum Kampf, ein verlorner Mann,
Von dem eignen Weibe schmählich verrathen.
Er war sich der himmlischen Flamme bewußt,
Die heiß die kräftige Seele durchglühte,
Der Stolze nannte sich Apolloide,
Es schlug ihm ein göttliches Herz in der Brust.
“Wie? – ich, zu dem die Götter geredet,
Den der Weisheit heilige Düfte umwehn,
Ich soll in gemeiner Schlacht vergehn,
Von Periclymenos Hand getödtet?
Verderben will ich durch eigne Macht,
Und staunend vernehm’ es die kommende Stunde,
Aus künftiger Sänger geheiligtem Munde,
Wie ich kühn mich gestürzt in die ewige Nacht.”
Und als der blutige Kampf begonnen,
Und die Ebne vom Mordgeschrei wiederhallt,
So ruft er verzweifelnd: “Es naht mit Gewalt,
Was mir die untrügliche Parce gesponnen.
Doch wogt in der Brust mir ein göttliches Blut,
Drum will ich auch werth des Erzeugers verderben.”
Und wandte die Rosse auf Leben und Sterben,
Und jagt zu des Stromes hochbrausender Fluth.
Wild schnauben die Hengste, laut rasselt der Wagen,
Das Stampfen der Hufe zermalmt die Bahn.
Und schneller und schneller noch ras’t es heran,
Als gält’ es, die flücht’ge Zeit zu erjagen.
Wie wenn er die Leuchte des Himmels geraubt,
Kommt er im Wirbeln der Windsbraut geflogen;
Erschrocken heben die Götter der Wogen,
Aus schäumenden Fluthen das schilfichte Haupt.
Doch plötzlich, als wenn der Himmel erglüh’te,
Stürzt ein Blitz aus der heitern Luft,
Und die Erde zerreißt sich zur furchtbaren Kluft;
Da rief laut jauchzend der Apolloide:
“Dank dir, Gewaltiger, fest steht mir der Bund,
Dein Blitz ist mir der Unsterblichkeit Siegel,
Ich folge dir, Zeus!” – und er faßte die Zügel,
Und jagte die Rosse hinab in den Schlund.
Amphiaraos / Amfiarau”
Davant les set portes obertes de Tebes
Estava, en terrible guerra fratricida,
L’exèrcit del príncep disposat per a la batalla,
Havent prestat jurament sagrat per matar.
I, amb el reflex enlluernador de llurs cuirasses,
Armats, com si es tractés de fer la guerra al món sencer,
Albiraven joiosos combats i victòries,
Tots, excepte Amfiarau, el magnífic.
Car ell havia llegit en el cicle etern de les estrelles
Que les hores vinents amenaçaven de ser hostils.
El poderós fill del cabdill del sol
Hi veia clarament en la nebulosa llunyania del futur.
Ell coneixia el vincle perniciós del destí,
Sabia com els daus, els de ferro, caurien,
Veia Moira amb les urpes sangonents,
Però els herois menyspreen la boca sagrada.
Ell veié les accions violentes de la mortaldat,
Sabia el que les Parques havien predit per a ell.
I així anà a batalla, un home perdut,
Traït vergonyosament per la seva pròpia dona.
Ell era conscient de la flama celestial
Que amb ardor consumia la seva vigorosa ànima,
Orgullós, s’anomenà ell mateix fill d’Apol•lo,
Un cor diví bategava al seu pit.
“Com? – Jo, a qui els déus han parlat,
Envoltat per les sagrades flaires de la saviesa,
En una vulgar batalla,
Haig de ser mort per la mà de Periclimen?
Jo vull morir per voluntat pròpia i,
Esbalaït, en les hores vinents assabentar-me
Dels sagrats llavis de futurs poetes
Com, audaç, m’he precipitat dins la nit eterna.”
I quan començà la sangonent batalla
I els crits de la matança ressonaven a la plana,
Cridà desesperadament: “S’acosta amb violència
El que les Parques infal·libles han predit per a mi.
Però al meu pit bull una sang divina
I per tant, digne del meu pare, moriré.”
I féu girar els cavalls a vida o mort,
I galopà vers les aigües crescudes i bramulants del riu.
Ferotges esbufegaven els cavalls, sorollós xerricava el carro,
El piafar de les peülles xafava el camí.
I cada cop més de pressa corria endavant,
Com si volgués atrapar el temps fugisser.
Com si hagués robat la torxa del cel,
Arribà volant com una tromba de vent;
Espaordits, els déus aixecaren llurs caps coberts de canyís
De les ones escumants del riu.
Però de sobte, com si el cel s’encengués,
Caigué un llamp de l’aire serè,
I la terra s’esquinçà en un paorós esvoranc;
llavors el fill d’Apol·lo cridà ple de joia:
“Gràcies, oh Tot Poderós, el meu vincle es manté ferm,
El teu llamp és per a mi el segell de la immortalitat,
Jo et segueixo, Zeus!.” – I agafant les regnes
Féu córrer el cavall cap baix a l’abisme.