Lieder per a qualsevol veu i piano
D 162
Nähe des Geliebten/Penso en tu, quan veig el besllum del…
Any 1815 27 de febrer
Primera publicació 1821
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Sehr langsam, feierlich mit Anmuth (Molt lentament, solemnement amb gràcia (Primera versió)
Langsam, feierlich mit Anmuth (Lentament, solemnement amb gràcia) (Segona versió)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832)
Llenguatge.- Alemany
Dedicàtoria Anton Salieri
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta cançó és la dotzena de la llarga línia de composicions de Schubert sobre Goethe, que va començar amb Gretchen am Spinnrade el 1814 i va continuar amb un entusiasme incessant el 1815. Nahe des Geliebten demostra que el compositor de divuit anys va ser brillantment capaç d’escollir quan abandonar el seu estil de composició completa, tan perfecte per a Gretchen, i tornar a un tractament estròfic del text. El poema és una lletania, i si la música variés de vers a vers, la representació de Goethe de la constància d’un amant s’hauria vist minada. La introducció al piano (tocada només una vegada) és un miracle: amb cada canvi d’acord percebem l’obertura d’un cor amorós, la realització que es desplega d’una profunda devoció. Entra el cantant, s’assoleix la tonalitat inicial, es compleix una promesa i el poder de la imaginació ha superat l’agonia de la separació.
Nähe des Geliebten
Ich denke dein, wenn mir der Sonne Schimmer
Vom Meere strahlt;
Ich denke dein, wenn sich des Mondes Flimmer
In Quellen malt.
Ich sehe dich, wenn auf dem fernen Wege
Der Staub sich hebt,
In tiefer Nacht, wenn auf dem schmalen Stege
Der Wandrer bebt.
Ich höre dich, wenn dort mit dumpfem Rauschen
Die Welle steigt.
Im stillen Hain da geh ich oft zu lauschen,
Wenn alles schweigt.
Ich bin bei dir, du seist auch noch so ferne,
Du bist mir nah;
Die Sonne sinkt, es leuchten mir die Sterne,
O, wärst du da!
Penso en tu, quan veig el besllum del…
Penso en tu, quan veig el besllum del sol
resplendint al mar;
penso en tu, quan la llum tremolosa de la lluna
es dibuixa a la font.
Et veig, quan als camins llunyans,
s’aixeca la pols;
en la nit profunda, quan damunt l’estreta passera,
el vianant tremola.
Et sento quan allà, amb un sord bramul
s’alça l’onada.
Sovint vaig al tranquil boscatge per escoltar
quan tot emmudeix.
Estic amb tu, encara que siguis tan lluny.
Ets a prop meu!
El sol s’amaga, aviat lluiran per a mi les estrelles.
Oh, si tan sols fossis aquí!