Partsong per a cors d’homes i piano
D 148 Op. posth. 131 Nº 2
Cantata Trinklied/Cançó de taverna
Any 1815
Primera publicació 1830
En clau de do major
Indicació de temps.- Mässig, fröhlich (Moderat, alegre)
Llibretista.- Ignaz Franz Castelli (1781-1862)
Llenguatge.- Alemany
Per a Tenor, Cor d’homes i piano
Període Romàntic
L’edat legal per beure a Viena el 1815 devia ser de 18 anys perquè, just després de fer 18 anys, Schubert va començar a escriure cançons per beure. De fet, l’any 1815 està ple de cançons per beure: n’hi ha tres titulades Trinklied (Cançó per beure), dues titulades Punschlied (Cançó per beure del punch), una titulada Trinklied vor der Schlacht (Cançó per beure abans de la batalla) i una titulada Lob der Tokayers (Elogi de Tokay) i fins i tot An die Freude (A l’alegria) de Schiller , que, al cap i a la fi, és una cançó per beure, tot i que una cançó per beure supremament elevada. La primera de les cançons per beure de Schubert de 1815 va ser aquesta Trinklied (D. 148) de principis de febrer. Una cançó robusta i cordial per a tenor amb un petit cor acompanyat de piano, aquest Trinklied té la majoria de les característiques de les altres cançons per beure de Schubert de 1815: una melodia de tonalitat major instantàniament cantable i memorable, un acompanyament de piano que no presenta grans dificultats tècniques i un text que intenta justificar el camí de l’alcohol per a l’home assenyalant la inevitabilitat de la mort.
Tot i que no és una de les grans cançons culta de Schubert , aquest Trinklied és una gran cançó per beure.
James Leonard
Cantata Trinklied
Eine Stimme.
Brüder! unser Erdenwallen
Ist ein ew’ges Steigen, Fallen,
Bald hinauf, und bald hinab;
In dem drängenden Gewühle
Gibt’s der Gruben gar [zu]1 viele,
Und die letzte ist das Grab.
Chor.
Darum, Brüder, schenket ein,
Muß es schon gesunken seyn,
Sinken wir berauscht vom Wein.
Eine Stimme.
Einem ist der Wurf gelungen,
Hat sich hoch [empor geschwungen]2,
Doch das Glück ist nur ein Ball,
Seht, je kräft’ger man ihn schlaget,
Und je höher er sich waget,
Desto tiefer ist sein Fall.
Chor.
Darum, Brüder, schenket ein,
Muß es schon gefallen seyn,
Fallen wir berauscht vom Wein!
Eine Stimme.
Einmahl muß der Mensch im Leben
Sich dem blinden Gott ergeben,
Amor fährt ihm durch den Sinn,
Und dann muß er schrecklich büßen,
Seufzend sinkt er zu den Füßen
Der erwählten Königinn.
Chor.
Laßt Euch nicht mit Weibern ein,
Muß es schon gesunken seyn,
Sinken wir berauscht vom Wein!
Eine Stimme.
Manchmahl pflegt ein Sturm zu tosen,
Und kein Land ist, wo die Rosen
Ohne allen Dornen blüh’n,
Neben Trauben wächst der Wehrmuth,
Welcher Mensch sank nie in Schwermuth
Von dem Gram gebeuget hin?
Chor.
[Wehrmuth, Schwermuth lasset seyn]3,
Muß es schon gesunken seyn,
Sinken wir berauscht vom Wein!
Eine Stimme.
Seine Seele rein zu halten,
Wenn in Graziengestalten,
Überall das Laster winkt,
[Ist]4 ein rühmliches Bemühen,
Doch nicht jeder ist zu fliehen
Stark genug, er strauchelt, sinkt.
Chor.
Darum, Brüder, schenket ein,
Muß es schon gesunken seyn,
Sinken wir berauscht vom Wein!
Eine Stimme.
Seht ihr unter Sturm und Wettern
Jenen Mann den Berg erklettern,
Von des Ruhmes Glanz erhellt?
Doch wer wird ihn oben schützen?
Näher ist er dort den Blitzen,
Einer trifft ihn, und er fällt.
Chor.
Lasset oben, oben seyn,
Muß es schon gefallen seyn,
Fallen wir berauscht vom Wein!
Eine Stimme.
Wie ein Wurm in Büchern graben,
Heißt den Durst im Salze laben;
Denn der Mensch weiß nie genug,
Er zerknickt der Freude Blüthen,
Sinkt dann in ein dumpfes Brüten,
Und wird aus sich selbst nicht klug.
Chor.
Weisheit, Brüder, trägt nichts ein,
Muß es schon gesunken seyn,
Sinken wir berauscht vom Wein!
Eine Stimme.
Hätt’ auch Einer hier die Ehre,
Daß er nie gefallen wäre,
Preiset nicht sein seltnes Loos,
Schützt doch nichts vom letzten Falle,
Endlich sinken wir doch alle
In der Mutter Erde Schooß.
Chor.
Muß es schon [gefallen]5 seyn,
[Fallen]6 wir berauscht vom Wein,
Auch noch in das Grab hinein.
Cançó de taverna
Tenor.
Germans, el nostre pelegrinatge terrenal
És interminable escalar i caure,
No més aviat amunt com a baix de nou;
Entre la multitud pressant
Hi ha tantes, moltíssimes, trampes
L’últim dels quals és la tomba.
Cor.
Així, germans! aboca la beguda.
Si hem de baixar a la tomba
Anem a dalt del vi!
Tenor.
Un de nosaltres ha tingut un èxit
I ha estat elevat,
Però el destí és com una pilota:
Ja veus, més fort el tires
I com més alt t’atreveixes,
Com més caus.
Cor.
Així, germans! aboca la beguda.
Si hem de caure
Anem a dalt del vi!
Tenor.
Almenys una vegada a la seva vida un humà
S’ha de rendir al déu cec
I l’Amor s’apodera de la seva ment;
Aleshores ha de fer una expiació terrible.
Sospirant, s’enfonsa als peus
De la seva reina escollida.
Cor.
Mantenir allunyat de les dones.
Si hem de baixar a la tomba
Anem a dalt del vi!
Tenor.
De vegades hi haurà una tempesta que esclata,
I no hi ha terra on les roses
Flor sense espines,
L’absenc creix al costat del raïm,
Hi ha algú que mai s’hagi enfonsat en la malenconia,
Lastrats per la cura?
Cor.
Absenc, malenconia deixa’ls estar,
Si hem de baixar a la tomba
Anem a dalt del vi!
Tenor.
Mantenir la teva ànima pura
Quan formes gracioses
A tot arreu et conviden al vici
És quelcom lloable,
Però no tothom aconsegueix escapar,
No són prou forts, ensopeguen, cauen.
Cor.
Així, germans! aboca la beguda.
Si hem de caure
Anem a dalt del vi!
Tenor.
Es veu a la tempesta i el mal temps
Aquell home que pujava a la muntanya,
Il·luminat pel resplendor de la fama?
Tanmateix, qui el protegirà allà dalt?
Allà dalt està més a prop del llamp,
Si un llamp el colpeja, caurà.
Cor.
Deixa que sigui allà dalt,
Si hem de caure
Anem a dalt del vi!
Tenor.
Igual que un cuc s’enterra als llibres
La set es refresca amb sal;
Perquè els humans mai sabem prou,
Picen la flor de l’alegria
I després enfonsar-se en una contemplació ombrívola
I no són prou intel·ligents per fer res d’ells mateixos.
Cor.
Germans, no reclameu cap saviesa,
Si hem de caure
Anem a dalt del vi!
Tenor.
I si algú d’aquí s’imagina
Que no cauria,
No hauria de posar en compte el seu estrany destí,
Res el protegirà del que finalment passarà,
Al final ens enfonsarem tots
A la falda de la mare terra.
Cor.
Si realment ha de passar,
Baixarem alt de vi,
Fins i tot a la tomba.