D 138
Rastlose Liebe/Amor Inquiet
Any 1815 -19 -maig Primera versió
Any 1821 maig Segona versió
Primera publicació 1821 (Primera versió)
1970 (Segona versió)
En clau de mi major Primera versió
En clau de re major Segona versió
Indicació de temps.- Una cançó
Schnell, mit Liedenschaft (Ràpid, amb cançó) (Primera versió)
Schnell (Ràpid) (Segona versió)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832) escrit durant una tempesta de neu al bosc de Turíngia
Dedicatòria Antonio Salieri
Per a veu i piano
Període Romàntic
Rastlose Liebe D. 138 és del maig de 1815 i es basa en un text de Goethe, el gran poeta el Der Sänger D. 149 i Nähe des Geliebten D. 162 del qual, musicades l’any anterior, Schubert va aconseguir resultats igualment persuasius. En la tonalitat serena de mi major, Rastlose Liebe és un Lied captivador, que busca sense parar l’expressió, assolint-la en un crescendo angoixant. Al teclat, l’acompanyament autònom imposa la sensació d’un destí ineludible, entre arpegis descendents en semicorxeres, mentre que al baix, els cromatismes encenen la temperatura emocional. I és sempre la sensació imminent del destí la que subratlla el valor de les paraules clau del poema, com ara “Alle das Neigen von Herzen zu Herzen, Ach wie so eigen schaffet das Schmerzen!” de l’estrofa central en sol major: de sobte, l’atmosfera inicial de felicitat i serena es transforma en el seu contrari. Però després d’una modulació a Do sostingut menor, Rastlose Liebe finalment recupera la serenitat del Mi major inicial, fins i tot si aquesta sensació del destí sobreviu misteriosament en l’acompanyament.
Luigi Bellingardi
Rastlose Liebe
[Dem]1 Schnee, [dem]1 Regen,
Dem Wind entgegen,
Im Dampf der Klüfte,
Durch Nebeldüfte,
Immer zu! Immer zu!
Ohne Rast und Ruh!
Lieber durch Leiden
[Möcht’]2 ich mich schlagen,
Als so viel Freuden
Des Lebens ertragen.
Alle das Neigen
[Von]3 Herzen zu Herzen,
Ach wie so eigen
Schaffet [das]4 Schmerzen!
Wie soll ich [fliehen?]5
Wälderwärts [ziehen?]6
[Alles]7 vergebens!
Krone des Lebens,
Glück ohne Ruh,
Liebe, bist du!
Amor inquiet
Sota la neu, sota la pluja,
de cara al vent,
en el fumerol dels penya-segats,
a través de la boira flairant,
sempre endavant! sempre endavant!
sense treva ni repòs.
M’estimaria més batre’m
amb els sofriments
que suportar les moltes
joies de la vida.
Tot aquest apropar-se
d’un cor vers l’altre,
ai, quin dolor
que produeix!
Com podria fugir?
Anar cap la boscúria?
Tot endebades!
Corona de la vida,
goig sense repòs,
això ets tu, amor!
Signatura Franz Peter Schubert
Scubert creia en una bellesa ideal i no en volia cap altre.