Lieder per a qualsevol veu i piano
D 124
Am See/A la vora del llac
Any 1814
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretista.- Johann Mayrhofer (1787-1836)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Am See
Sitz’ ich im Gras am glatten See,
Beschleicht die Seele banges Weh,
Wie Äolsharfen klingt mich an
Ein unnennbarer Zauberwahn.
Das Schilfrohr neiget seufzend sich,
Die Uferblumen grüßen mich,
Der Vogel klagt, die Lüfte wehn,
Vor Schmerzenslust möcht’ ich vergehn!
Wie mir das Leben kräftig quillt
Und sich in raschen Strömen spielt.
Wie’s bald in trüben Massen gärt
Und bald zum Spiegel sich verklärt.
Bewußtsein meiner tiefsten Kraft,
Ein Wonnemeer in mir erschafft.
Ich stürze kühn in seine Flut
Und ringe um das höchste Gut.
O Leben, bist so himmlisch schön,
In deinen Tiefen, in deinen Höh’n!
Dein freundlich Licht soll ich nicht sehn,
Den finstren Pfad des Orkus gehn?
Doch bist du mir das Höchste nicht,
Drum opfr’ ich freudig dich der Pflicht;
Ein Strahlenbild schwebt mir voran,
Und mutig wag’ ich’s Leben dran!
Das Strahlenbild ist oft betränkt,
Wenn es durch meinen Busen brennt,
Die Tränen weg vom Wangenrot,
Und dann in tausendfachem Tod.
Du warst so menschlich, warst so hold,
O großer deutscher Leopold,
Die Menschheit füllte dich so ganz
Und reichte dir den Opferkranz.
Und hehr geschmückt sprangst du hinab,
Für Menschen in das Wellengrab.
Vor dir erbleicht, o Fürstensohn,
Thermopylae und Marathon.
Das Schilfrohr neiget seufzend sich,
Die Uferblumen grüßen mich,
Der Vogel klagt, die Lüfte wehn,
Vor Schmerzenslust möcht’ ich vergehn!
Wohl weiß ich, was das Schilfrohr sagt,
und was das Lied des Vogels klagt,
ach Luft und Flut und Feld und Hain
sind all erfüllt von gleicher pein!
Zu folgen wähnt ich dir, Natur,
und geh auf eigner Leiden Spur,
es kommt die Nacht mit leisem Schritt
und nimmt uns Alle, Alle mit.
A la vora del llac
Quan sec a l’herba a la vora del llac d’aigües calmes,
Una pena angoixant sobta la meva ànima,
Com una arpa eòlica, ressona en mi
Una inefable il·lusió màgica.
Els joncs es vinclen sospirant,
Les flors de la riba em saluden,
L’ocell es plany, bufa l’oreig,
D’aquest joiós patiment voldria morir!
Que vigorosa corre la vida dins meu
I es plasma en devessalls rabents.
Que aviat fermenta en una massa tèrbola
I tot seguit s’aclareix com un mirall.
Consciència del meu poder més profund,
Crea en mi un mar de delit.
Jo em llanço audaç a les seves ones
I maldo per el bé més elevat.
Oh vida, tu ets tan divinament bella,
En els teus bons i dolents moments!
No haig de veure la teva benèvola llum
Si segueixo el fosc camí de l’Orc?
Però, per a mi, tu no ets el súmmum,
De bon grat et sacrificaria per el deure;
Una imatge radiant flota davant meu
I valerós voldria arriscar la meva vida!
La imatge radiant sovint és plena de llàgrimes
Quan ardent em travessa el cor,
Eixugant les llàgrimes de les galtes vermelles
I després morint mil vegades.
Tu eres tan humà, tan benvolent,
Oh Leopold, gran teutó,
La humanitat et reblí del tot
I et donà la corona del sacrifici.
I esplèndidament abillat et llançares,
Per als humans, al sepulcre de les ones.
Davant teu empal·lideixen, oh fill de prínceps,
Termòpiles i Marató.
Els joncs es vinclen sospirant,
Les flors de la riba em saluden,
L’ocell es plany, bufa l’oreig,
D’aquest joiós patiment voldria morir!
Jo sé ben bé el que diuen els joncs
I de què es plany el cant de l’ocell,
Ai, l’oreig i l’aigua i el camp i el boscatge,
Tots són plens de la mateixa pena!
Jo m’imagino d’anar darrere teu, natura,
I segueixo el meu propi rastre de dolor,
Arriba la nit amb pas silenciós
I amb ella se’ns emporta a tots, a tots.