Lieder per a qualsevol veu i piano
D 115
An Laura
Any 1814 octubre
Primera publicació 1840
En clau de mi major
Indicació de temps.- Sehr langsam (Molt lent) en mi major
Llibretista.- Friedrich von Matthisson (1761-1831)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Sabem que Therese Grob, la noia de qui es diu que Schubert estava enamorat, va ser la soprano solista a la primera representació de la seva Missa en Fa (D105). Això va tenir lloc a l’església parroquial local de Liechtenthal, a pocs minuts de la casa de Schubert a la Säulengasse. L’exquisida música d’aquesta obra (un assoliment substancial, per no dir sorprenent, per a un noi que encara no té disset anys) es pot escoltar, doncs, amb un rerefons personal: la soprano es col·loca en un pedestal musical especial en el màgic Kyrie inicial, i l’entrada de la soprano corona el Benedictus. No és difícil imaginar quins deuen haver estat els sentiments del compositor en sentir algú de qui estava enamorat cantant la seva pròpia música, però gairebé no ho necessitem: tenim aquesta composició de Matthisson per explicar-nos-ho. Només cal que substituïm el nom de Therese pel de Laura al títol, i la Missa de Schubert per l’Auferstehungslied (1758, text de Klopstock) de Carl Friedrich Graun, que suposadament va ser cantada per l’estimada del poeta.
L’estil devocional de Schubert ja és familiar de Die Betende. El ritme és majestuós però apassionat: una tremenda energia emocional es suprimeix i es silencia, com sembla apropiat en una església. No sembla clar si se suposa que hem d’escoltar Laura cantant a si mateixa (Capell ho pensava, i va escriure que, segons ell, la peça mai no estava gaire lluny de l’oració d’Elisabet al Tannhäuser de Wagner). Però segurament és el poeta embadalit qui canta un comentari extàtic dins seu, tan intensament que ofega el Graun. La forma de l’obra és molt inusual. La música dels versos 2, 3 i 4 és més o menys la mateixa, tret de detalls relativament petits de declamació alterats amb amor per Schubert quan és apropiat per a la prosòdia. És aquesta música el cos principal de l’obra. El primer vers, que normalment estableix el to d’una cançó estròfica, és a manera d’aixecar el teló i d’introducció, i acaba amb una poderosa cadència (‘danken dir, o Heilverkünderin’). Sembla que es tracta d’un coral cantat en un concert imponent, amb les paraules del poeta per a la seva Laura substituïdes per les de Klopstock a la ment del cantant. La primera imatge de la pel·lícula (si ens l’imaginem així presentada) mostra tota l’església ressonant amb música, una cosa semblant a l’inici de Die Meistersinger quan Walther mira a Eva. Esperem que aquesta música es repeteixi de manera estròfica, però en canvi la càmera s’acosta a la mateixa Laura, i la música canvia d’estil: l’orgue es torna a registrar en tons dolços i l’expressió pública cedeix a la privacitat dels somnis i les reflexions d’ardor sexual sublimada. La cançó adquireix una intimitat i una dolçor en què el temps sembla aturar-se, un estat d’ànim que es manté durant tres versos.
An Laura
Herzen, die gen Himmel sich erheben,
Thränen, die dem Auge still entbeben,
Seufzer, die den Lippen leis’ entfliehn,
Wangen, die mit Andachtsglut sich malen,
Trunck’ne Blicke, die Entzückung stralen,
Danken dir, o Heilverkünderin!
Laura! Laura! horchend diesen Tönen,
Müssen Engelseelen sich verschönen,
Heilige den Himmel offen sehn,
Schwermuthsvolle Zweifler sanfter klagen,
Kalte Frevler an die Brust sich schlagen
Und wie Seraph Abbadona flehn!
Mit den Tönen des Triumphsgesanges
Trank ich Vorgefühl des Ueberganges
Von der Grabnacht zum Verklärungsglanz!
Als vernähm’ ich Engelmelodien
Wähnt’ ich dir, o Erde, zu entfliehen,
Sah’ schon unter mir der Sterne Tanz!
Schon umathmete mich Himmelsmilde,
Schon begrüßt’ ich jauchzend die Gefilde,
Wo des Lebens Strom durch Palmen fleußt!
Glänzend von der nähern Gottheit Strale,
Wandelte durch Paradiesesthale
Wonneschauernd mein entschwebter Geist!
A Laura
Cors que s’enlairen vers el cel,
Llàgrimes tremoloses i silents que cauen dels ulls,
Sospirs que s’escapen suaument dels llavis,
Galtes acolorides amb la rojor del recolliment,
Esguards embriagadors radiants d’encís,
Et donen les gràcies, missatgera de salut.
Laura! Laura! Escoltant aquests sons
Les ànimes dels àngels es deuen tornar més formoses,
Els sants veuen obrir-se les portes del cel,
Els escèptics, plens de melangia, es planyen més suaument,
Els malfactors impassibles es colpegen el pit
I supliquen com el serafí Abbadona!
Amb els sons d’aquest cant triomfal,
He begut un tast de la transició
De la nit sepulcral a l’esclat de la transfiguració!
Com si sentís melodies dels àngels,
Imaginava que fugia de tu, oh Terra,
I ja veia la dansa dels estels al dessota!
La dolçor del cel ja alenava al meu entorn,
Joiós, ja saludava els camps
On el corrent de la vida flueix entre palmes!
Resplendent per els raigs de la divinitat propera,
El meu esperit passejava per la vall del paradís
Meravellosament transportat!