Lieder per a qualsevol veu i piano
D 442
Das große Halleluja/El gran al·leluia
Any 1816
Primera publicació 1895
En clau de mi major
Indicació de temps.- Feierlich (Solemnament)
Llibretista.- Friedrich Gottlieb Klopstock (1724-1803)
Llenguatge.- Alemany
Versió per a cor mixt i piano
Període Romàntic
De vegades cantada com a cançó solista, de vegades com a cançó coral femenina a tres parts i de vegades com a cançó coral masculina a quatre parts, la versió de Schubert de Das grosse Halleluja (El gran Al·leluia) de Klopstock (D. 442) és menys una versió de Schubert de principis del segle XIX que una adaptació de Schubert del mode i la manera d’un himne coral del segle XVIII. Marcada com a Feierlich, però donant la impressió d’un impuls impetuós, la versió estròfica de Schubert sona com si hagués pogut ser composta per Haydn, Mozart o fins i tot C.P.E. Bach amb les seves línies fluides, les seves harmonies en tonalitat major i, sobretot, la seva línia de baix en constant moviment. De fet, l’esperit de la Il·lustració és present en les harmonies racionals de Schubert construïdes des del baix fins a coincidir amb la invocació de Klopstock de “Tu, Exaltat, el Primer, Pare de la Creació! Inefable, Impensable!”
Das große Halleluja
Ehre sey dem Hocherhabnen, dem Ersten, dem Vater der Schöpfung,
Dem unsre Psalme stammeln,
Obgleich der wunderbare Er
Unaussprechlich, und undenkbar ist.
Eine Flamme von dem Altar an dem Thron
Ist in unsre Seele geströmt!
Wir freun uns Himmelsfreuden,
Daß wir sind, und über Ihn erstaunen können!
Ehre sey ihm auch von uns an den Gräbern hier,
Obwohl an seines Thrones lezten Stufen
Des Erzengels niedergeworfene Krone
Und seines Preisgesangs Wonne tönt.
Ehre sey und Dank und Preis dem Hocherhabnen, dem Ersten,
Der nicht begann, und nicht aufhören wird!
Der sogar des Staubes Bewohnern gab,
Nicht aufzuhören.
Ehre dir! Ehre dir! Ehre dir!
Hocherhabner! Erster!
Vater der Schöpfung!
Unaussprechlicher! Undenkbarer!
El gran al·leluia
Venerat sigui el molt excels, el primer, el pare de l’univers,
a qui barbotegem els nostres salms,
tot i que Ell, el prodigiós,
sigui inefable i inconcebible.
Una flama de l’altar al seu tron
ha entrat a la nostra ànima!
Ens alegrem amb una joia celestial
de què existim i que per Ell ens podem meravellar!
Venerat sigui per nosaltres, també aquí, a les tombes,
encara que al darrer graó del seu tron
l’arcàngel ha gitat la seva corona
i hi ressona el goig del seu cant de lloança.
Venerat sigui, i gràcies i lloances al nostre excels, al primer,
al que no té principi ni fi!
A qui àdhuc als que vivim en la pols
ens donà la immortalitat.
Venerat sigues! Venerat sigues! Venerat sigues!
El molt excels! El primer!
El pare de l’univers!
Inefable! Inconcebible!