Cicle de lieders per a veu i piano
Junt amb Schubert, Schumann va ser el sembrador, el creador i el més digne representant del lieder romàntic, és a dir, d’un tipus de cant molt lligat a la paraula poètica i obedient a les regles d’una declamació en alguns aspectes precursor de l’impressionisme futur. El camí seguit per Schumann per ampliar i enriquir la gran literatura alemanya del lied va ser relativament curt i enlluernador. Quan era adolescent, el músic es va apropar a la poesia de Schiller, Byron i Jean-Paul (Richter i Ernst Th. A. Hoffmann, simpàtics amb ell, romandrien per sempre els dominadors de l’estètica schumanniana). Més tard el compositor es va sentir atret pels versos de Goethe, Rückert, Eichendorff i Tieck. Finalment, el músic es troba amb els poemes de Heine i s’entusiasma amb ells: les dues personalitats s’integren fins a tal punt que és gairebé impossible creure que cap dels lieder resultant de la trobada tingui dos autors diferenciats. Sobre els versos de Heine, Schumann elabora les seves primeres melodies significatives recollides en el cicle de Liederkreis op. 24, escrit el 1840 i caracteritzat per una fusió homogènia entre el cant i la paraula, de la qual la música pretén subratllar cada sensació, i cada matís de la sensació i cada detall del matís. I per penetrar-hi amb efectes tan eficaços l’autor utilitza el piano en la mateixa mesura que la veu solista, i la veu solista amb les mateixes intencions expressives també confiades al piano.
En un estudi sobre el lieder de Schumann, que data de 1914, el musicòleg Guido M. Gatti fa una comparació pertinent entre la producció de lieder de l’autor de Manfred i la de Schubert, no menys il·luminadora. «Aquest artista -observa Gatti- tria una lírica i intenta entendre-la i gairebé identificar-se amb l’esperit del poeta: la seva és un treball incessant de transposició de la seva pròpia sensibilitat personal per substituir la del lletrista; és un esforç negatiu, en el qual el tarannà del músic està sotmès a doloroses limitacions. Schumann, en canvi, no renuncia a la seva pròpia personalitat: en primer lloc perquè tria aquelles lletres que en aquell moment representen el seu estat intern, i després perquè prefereix sobretot revelar-se davant l’esperit del poeta; de manera que és la pròpia sensibilitat, la pròpia ànima superposada i sovint preponderant a la del mateix autor”
Opus 24
Nou Liederkreis
Any 1840
1-Morgens steh’ich auf und frage/Al matí m’aixeco preguntant-me
Any 1840
En clau de re major
Indicació de temps.- Allegretto
Llibretista.- Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Fräulein Pauline Viardot (1821–1910)
El narrador parla de la seva esperança diària perquè la seva estimada vingui a ell i de la seva decepció nocturna quan ella no ho fa.
Morgens steh’ich auf und frage
Morgens steh’ ich auf und Frage:
Kommt feins Liebchen heut?
Abends sink’ ich hin und klage:
Aus blieb sie auch heut.
In der Nacht mit meinem Kummer
Lee’ ich schlaflos, lee’ ich wach;
Träumend, wie im halben Schlummer,
Träumend, wandle ich bei Tag.
Al matí m’aixeco preguntant-me
Al matí em llevo i pregunto:
vindrà avui la meva gentil estimada?
Al vespre vaig al llit i em lamento:
avui tampoc ha vingut.
A la nit, amb la meva pena,
resto despert, sens poder dormir;
somiant, com en un mig adormiment,
somiant, camino de dia sense objecte.
2– Es treibt mich hin/Basquejo d’un cantó a l’altre!
Any 1840
En clau de si menor
Indicació de temps.- Sehr rasch (Molt ràpid)
Llibretista.- Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Fräulein Pauline Viardot (1821–1910)
El narrador és portat cap allà i cap allà entusiasmat per veure la seva estimada, però les hores li passen massa lentes.
Es treibt mich hin
Es treibt mich hin, es treibt mich her!
Noch wenige Stunden, dann soll ich sie schauen,
sie selber, die schönste der schönen Jungfrauen; –
du [treues]1 Herz, was pochst du so schwer!
Die Stunden sind aber ein faules Volk!
Schleppen sich behaglich träge,
schleichen gähnend ihre Wege; –
tummle dich, du faules Volk!
Tobende Eile mich treibend erfaßt!
Aber wohl niemals liebten die Horen; –
heimlich im grausamen Bunde verschworen,
spotten sie tückisch der Liebenden Hast.
Basquejo d’un cantó a l’altre!
Basquejo d’un cantó a l’altre!
Encara unes poques hores i la podré veure,
ella, la més bella de les belles donzelles; —
tu, cor fidel, per què bategues tan fort!
Però les hores són indolents!
S’arrosseguen tranquil·les, mandrosament,
s’esquitllen badallant per llur camí; —
afanyeu-vos, gandules!
Una pressa frenètica em copsa, empenyent-me!
Però certament les hores mai han estimat; —
d’amagat, en cruel aliança, confabulades,
es burlen pèrfidament de la pressa de l’enamorat.
3.- Ich wandelte unter den Baumen/Passejava sota els arbres
Any 1840
En clau de si major
Indicació de temps.- Ziemlich langsam (Bastant lent)
Llibretista.- Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Fräulein Pauline Viardot (1821–1910)
El narrador afligit vaga pel bosc i descobreix que els ocells ja coneixen la paraula que li fa tornar la pena: la van sentir d’una jove bonica.
Ich wandelte unter den Baumen
Ich [wandelte] unter den Bäumen
mit meinem Gram allein;
da kam das alte Träumen
und schlich [mir ins Herz] hinein.
Wer hat euch dies Wörtlein gelehret,
ihr Vöglein in luftiger Höh’?
Schweigt still! wenn mein Herz es höret,
dann tut es noch einmal so weh.
“Es kam ein Jungfräulein gegangen,
die sang es immerfort,
da haben wir Vöglein gefangen
das hübsche, goldne Wort.”
Das sollt ihr mir nicht [mehr] erzählen,
Ihr Vöglein [wunderschlau];
ihr wollt meinem Kummer mir stehlen,
ich aber niemandem trau’.
Passejava sota els arbres
Passejava sota els arbres
tot sol amb la meva tristor;
llavors vingué el vell somni
i s’esmunyí dins del meu cor.
Qui us ha ensenyat aquesta parauleta,
a vosaltres ocellets, allà dalt en l’aire?
Calleu! Si el meu cor la sent,
encara em farà més mal.
“Vingué una jove donzella
que la cantava sense parar
i així, nosaltres ocellets, copsarem
la bonica paraula d’or.”
No m’heu d’explicar res més,
vosaltres ocellets garneus;
em voleu robar la meva pena
però jo no confio en ningú.
4.- Lieb’ Liebchen leg’s Handchen/Amor meu, posa la mà damunt del meu cor
Any 1840
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Nicht schnell (No és ràpid)
Llibretista.-Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Fräulein Pauline Viardot (1821–1910)
El narrador compara el seu propi batec del cor amb un fuster que fa un taüt; voldria que s’aturin els cops per poder dormir
Lieb’ Liebchen leg’s Handchen
Lieb’ Liebchen, leg’s Händchen [aufs]1 Herze mein; –
Ach, hörst du, wie’s [pochet]2 im Kämmerlein?
Da hauset ein Zimmermann schlimm und arg,
Der zimmert mir einen Totensarg.
[Es]3 hämmert und klopfet bei Tag und bei Nacht;
[Es]3 hat mich schon längst um den Schlaf gebracht.
Ach! sputet Euch, Meister Zimmermann,
Damit ich [balde]4 schlafen kann.
Amor meu, posa la mà damunt del meu cor;
Amor meu, posa la mà damunt del meu cor;
ah, el sents com batega en la seva petita cambra?
Allà, un fuster dolent i maligne,
m’està fent un taüt.
Amartella i colpeja dia i nit;
ja fa molt de temps que m’ha tret el son.
Ai! afanyeu-vos, mestre fuster
perquè aviat pugui dormir.
5.- Schone Wiege meiner Leiden/Bell bressol del meu dolor
Any 1840
En clau de mi major
Indicació de temps.- Bewegt (En moviment)
Llibretista.-Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Fräulein Pauline Viardot (1821–1910)
El narrador s’acomiada de la ciutat on va veure per primera vegada la seva estimada i es lamenta d’haver-la conegut mai, ja que aleshores mai s’hauria fet tan miserable com ara.
Schöne Wiege meiner Leiden
Schöne Wiege meiner Leiden,
schönes Grabmal meiner Ruh’,
schöne Stadt, wir müssen scheiden,
Lebe wohl! ruf’ ich dir zu.
Lebe wohl, du heil’ge Schwelle,
wo da wandelt Liebchen traut;
lebe wohl! du heil’ge Stelle,
wo ich sie zuerst geschaut.
Hätt’ ich dich doch nie [gesehen],
schöne Herzenskönigin!
Nimmer wär’ es dann geschehen,
daß ich jetzt so elend bin.
Nie wollt’ ich dein Herze rühren,
Liebe hab’ ich nie erfleht;
nur ein stilles Leben führen
wollt’ ich, wo dein Odem weht.
Doch du drängst mich selbst von hinnen,
bittre Worte spricht dein Mund;
Wahnsinn wühlt in meinen Sinnen,
und mein Herz ist krank und wund.
Und die Glieder matt und träge
schlepp’ ich fort am Wanderstab,
bis mein müdes Haupt ich lege
ferne in ein kühles Grab.
Bell bressol del meu dolor
Bell bressol del meu dolor,
bella tomba de la meva pau,
bonica ciutat, ens hem de separar,
jo et dic adéu!
Adéu, sagrat llindar,
allà on passeja la meva estimada;
adéu sagrat indret,
on la veié per primera vegada.
Tant de bo mai t’hagués vist,
bella reina del meu cor!
Així mai s’hagués esdevingut
que jo ara sigui tan desgraciat.
Mai he volgut commoure el teu cor
ni mai he implorat el teu amor;
només volia viure tranquil
on bleixa el teu alè.
Però tu m’has empès lluny d’aquí,
amb agres paraules sortint de la teva boca;
la follia torba els meus sentits
i el meu cor està malalt i ferit.
I amb els membres febles, inerts,
m’arrossego fora d’aquí amb un bastó,
fins posar la meva fatigada testa,
lluny, en un fred sepulcre.
6.– Warte, warte, wilder Schiffsmann/Espera, espera, salvatge mariner
Any 1840
En clau de mi major
Indicació de temps.- Sehr rasch (Molt ràpid) en do sostingut menor
Llibretista.- Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Fräulein Pauline Viardot (1821–1910)
El narrador diu a un barquer que vindrà al port per abandonar tant Europa com la seva estimada. Compara aquest últim amb Eva , que va portar el mal a la humanitat.
Warte, warte, wilder Schiffsmann
Warte, warte, wilder [Schiffsmann]1,
gleich folg’ ich zum Hafen dir;
von zwei Jungfraun nehm’ ich Abschied,
von Europa und von ihr.
Blutquell, rinn’ aus meinen Augen,
Blutquell, brich aus meinem Leib,
daß ich mit dem heißen Blute
meine Schmerzen niederschreib’.
Ei, mein Lieb, warum just heute
[schauderst du]2, mein Blut zu sehn?
Sahst mich bleich und herzeblutend
lange Jahre vor dir [stehn!]3
Kennst du noch das alte Liedchen
von der Schlang’ im Paradies,
die durch schlimme Apfelgabe
unsern Ahn ins Elend stieß.
Alles Unheil brachten Äpfel!
Eva bracht’ damit den Tod,
Eris brachte Trojas Flammen,
du brachst’st beides, Flamm’ und Tod.
Espera, espera, salvatge mariner
Espera, espera, salvatge mariner,
ara mateix et seguiré a port;
m’acomiado de dues donzelles,
d’Europa i d’ella.
Un doll de sang raja dels meus ulls,
un doll de sang brolla del meu cos,
a fi que, amb aquesta sang calenta,
pugui escriure les meves penes.
Ai, amor meu, per què justament avui
t’esgarrifes en veure la meva sang?
M’has vist pàl·lid i amb el cor sagnant
durant molts anys davant teu!
Coneixes encara la vella cançó
de la serp al Paradís
que, per la maligne ofrena d’una poma,
empenyé els nostres avantpassats a la dissort.
Tota la desgràcia la portaren les pomes!
Eva portà amb la poma la mort,
Eris portà les flames a Troia,
i tu portares ambdues, la flama i la mort.
7.– Berg’ und Burgen schaun herunter/Muntanyes i castells esguarden cap aquí baix
Any 1840
En clau de la major
Indicació de temps.- Ruhig, nicht zu schnell (Amb calma, no massa ràpid)
Llibretista.- Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Remàntic
Dedicatòria Fräulein Pauline Viardot (1821–1910)
El narrador es troba en un vaixell al Rin, que descriu com a bonic però que també alberga la mort, com la seva estimada.
Berg’ und Burgen schaun herunter
Berg’ und Burgen schaun herunter
in den spiegelhellen Rhein,
und mein Schiffchen segelt munter,
rings umglänzt von Sonnenschein.
Ruhig seh’ ich zu dem Spiele
goldner Wellen, kraus bewegt;
still erwachen die Gefühle,
die ich tief im Busen hegt’.
Freundlich grüssend und verheißend
lockt hinab des Stromes Pracht;
doch ich kenn’ ihn, oben gleißend,
birgt sein Innres Tod und Nacht.
Oben Lust, im Busen Tücken,
Strom, du bist der Liebsten Bild!
Die kann auch so freundlich nicken,
lächelt auch so fromm und mild.
Muntanyes i castells esguarden cap aquí baix
Muntanyes i castells esguarden cap aquí baix
al clar mirall del Rin
i la meva barqueta navega alegre,
envoltada de resplendent llum de sol.
Tranquil contemplo el joc
de les daurades ones arrissant-se;
silents, es desperten els sentiments
que guardava al fons del cor.
Amb cordials salutacions i promeses,
l’esplendor del riu atrau cap baix;
però jo el conec, per sobre resplendeix
i a dins, mort i nit amaga.
Al damunt voluptat, en el cor malícia,
oh riu, tu ets la imatge de la meva estimada!
Ella també pot assentir cordial
i somriu igualment, tan devotament i dolça.
8.– Anfangs wollt’ ich fast verzagen/D’antuvi, estava quasi descoratjat
Any 1840
En clau de re menor
Llibretista.-Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Fräulein Pauline Viardot (1821–1910)
El narrador recorda com solia pensar que mai podria suportar la seva pena. Tot i que ho ha fet, no vol que li preguntin com.
Anfangs wollt’ ich fast verzagen
Anfangs wollt’ ich fast verzagen,
und ich glaubt’, ich trüg’ es nie;
und ich hab’ es doch getragen –
aber fragt mich nur nicht, wie?
D’antuvi, estava quasi descoratjat
D’antuvi, estava quasi descoratjat,
i creia, no ho suportaré mai;
i, tanmateix, ho he suportat –
però no em preguntis com.
9.– Mit Myrthen und Rosen/Amb murtres i roses, gentils
Any 1840
En clau de re major
Llibretista.- Heinrich Hein (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Fräulein Pauline Viardot (1821–1910)
El narrador parla del seu desig d’enterrar el seu llibre de cançons, ara que les cançons estan fredes i mortes. Però també espera que algun dia l’esperit d’amor els rejovenirà i que la seva estimada vegi el llibre i les cançons li parlin.
Mit Myrthen und Rosen
[Mit Myrten und Rosen, lieblich und hold,
mit duft’gen Zypressen und Flittergold,
möcht’ ich zieren dieß Buch wie ‘nen Totenschrein]1,
Und sargen meine Lieder hinein.
O könnt’ ich die Liebe sargen hinzu!
[Auf dem]2 Grabe der Liebe wächst Blümlein der Ruh’,
da blüht es hervor, da pflückt man es ab, –
doch mir blüht’s nur, wenn ich selber im Grab.
Hier sind nun die Lieder, die einst so wild,
wie ein Lavastrom, der dem Ätna entquillt,
Hervorgestürtzt aus dem tiefsten Gemüt,
und rings viel blitzende Funken versprüht!
Nun liegen sie stumm und totengleich,
nun starren sie kalt und nebelbleich,
doch aufs neu die alte Glut sie belebt,
wenn der Liebe Geist einst über sie schwebt.
Und es wird mir im Herzen viel Ahnung laut:
der Liebe Geist einst über sie taut;
einst kommt dies Buch in deine Hand,
du süßes Lieb im fernen Land.
Dann löst sich des Liedes Zauberbann,
die blaßen Buchstaben schaun dich an,
sie schauen dir flehend ins schöne Aug’,
und flüstern mit Wehmut und Liebeshauch.
Amb murtres i roses, gentils
Amb murtres i roses, gentils i encisadores,
amb flairosos xiprers i oripell,
voldria ornar aquest llibre com un sarcòfag
i enterrar a dins les meves cançons.
Oh, si a més, hi pogués enterrar l’amor!
Al sepulcre de l’amor creix la petita flor del repòs,
allà hi floreix i allà hom la cull, —
però per a mi sols florirà quan jo estigui a la tomba.
Ara estan aquí les cançons, abans tan salvatges,
com un doll de lava sorgint de l’Etna,
sostretes del fons de l’ànima,
arrosades a l’entorn de moltes espurnes llampegants!
Adés resten mudes i com mortes,
amb un esguard fred, pàl·lid, boirós,
però llur vell caliu es revifarà
quan un dia l’esperit de l’amor planarà damunt seu.
I un pressentiment parla fort al meu cor:
l’esperit de l’amor un dia les desglaçarà,
algun dia aquest llibre caurà a les teves mans,
tu dolça estimada en terra llunyana.
Llavors es desfermarà l’encanteri de les cançons,
les pàl·lides lletres et miraran,
et miraran suplicant als teus bonics ulls,
xiuxiuejant amb tristor i amorós alè.
Són molts els líders schumannians vàlids per la seva delicadesa de sentiment i per l’exemplar equilibri entre el valor poètic i musical, però sens dubte entre les obres mestres pertanyents a aquest gènere concret hi ha les vint-i-nou melodies de Myrthen op. 25 (1840) sobre poemes de Rückert, Goethe, Mosen, Burns, Heine, Byron i Moore i sobretot el recull de Frauenliebe und – leben (Vida i amor d’una dona) op. 42 (1840) sobre versos d’Adalbert von Chamisso i els setze poemes estupends del cicle Dichterliebe (L’amor del poeta) op. 48, inspirat en Heine i dedicat per Schumann a la famosa cantant Wilhelmine Schroeder-Devrient. És precisament en aquests exemples on la simbiosi entre piano i cant és perfecta on el lied de Schumann es presenta no només com un dels models de tota la poesia vocal de cambra alemanya del segle XIX, sinó que fins i tot anticipa els refinaments i les llibertats d’un Brahms i d’un Wolf, que, com Schumann, va haver d’acabar amb la seva turmentada existència en un hospital psiquiàtric, després de cinc anys de trastorn mental complet.
Naturalment també en el lieder de l’op. 24 hi ha el signe de la inconfusible personalitat schumanniana amb els seus somnis, els seus impulsos, els seus abandonaments (el tercer cant és significatiu – Ich wandelte unter Bäumen – ple d’intimitat sentimental), els seus esclats apassionats, els seus languidències, els seus anhels cap a l’infinit, en breu amb totes aquelles referències típiques al Sehnsucht romàntic.
Oh, Clara, quina felicitat és escriure per a veu; feia molt de temps que estava sense ella”, va escriure Schumann a la seva núvia. El mateix any 1840, tan important per al compositor tant a nivell artístic com personal, es va casar amb Clara.